La princesa

La princesa està malalta. No era un pèsol innocu el mal que no la deixava dormir damunt d’un llit de roses amb set matalassos farcits de plomes d’ànec blanc. La princesa no semblava terrenal: era la que escollia el vestit perfecte, la que adoptava l’actitud adequada. Somrient i riallera amb la mainada que li donava rams i feia voleiar banderetes de joguina. Sempre impol·luta amb la tiara coronant la cabellera o amb un d’aquests barrets i tocats florals que mai no cauen. De portes enfora, tot eren rialles i burles. Per què la princesa s’amaga, per què la princesa no es deixa veure? La princesa és famosa, la princesa ha d’explicar què li passa. Al capdavall els contes de fades són per entretenir. De portes endins, no hi havia lloc per a la comèdia; tot és real i no reial. I la princesa, asseguda en un banc i vestida amb texans i una camiseta marinera, en un vídeo primaveral, ha anunciat que han estat mesos d’un hivern molt dur. I a tots ens ha caigut el cotó de sucre que hem ensalivat durant setmanes i ha tingut el gust del fel. La princesa és filla, esposa i mare. I com altres filles, esposes, mares, abans que ella, al mateix temps que ella, també emmalalteixen. Però també es curen. Deia l’escriptor anglès Chesterton que el que en realitat expliquen els contes de fades no és que els dracs existeixen, sinó que es poden vèncer.