Qui ha de saber del plor del poeta

Escrivia ahir sobre la presentació de Rèquiem, el poema de Josep Maria Uyà que ha reeditat Llibres del Segle. Però m’adono que volia dir més coses de qui va ser un articulista d’aquest diari durant gairebé dues dècades. Ens va fer més de dos centenars d’articles, aquest assagista i dramaturg nascut a Sabadell el 1960 i mort amb 59 anys en la solitud de la casa de Monells, on el van trobar després de no presentar-se a un assaig per preparar un recital, Uyasívori, que havia de presentar amb el seu amic Edu a La Planeta el dia de Sant Narcís. Aquell 19 d’octubre no només arribava tard, cosa gens freqüent, sinó que no va arribar. Havia mort jove. De fet la mort havia estat un dels seus temes recurrents. El poeta de Sabadell Antoni Clapés va deixar dit en l’epíleg de Rèquiem: “No sabria dir si ens transmet aquest repòs («dona’ls, Senyor, el repòs etern») o, ben al contrari, el seu poema és una invitació a rebel·lar-se. Ell en diu dialogar, però més aviat és una crítica severa contra el projecte de salvació eterna que promet el rèquiem catòlic. En el seu Rèquiem, Uyà, poeta i filòsof (que són una i la mateixa cosa), aconsegueix sintetitzar els centenars de pàgines del seu discurs filosòfic en un llibre que és una peça d’importància cabdal en la poesia catalana del nostre temps.”

Em perdonaran la llarga citació, però no ho hauria sabut dir amb les paraules sàvies del poeta. Sí, la mort era present en l’Uyà, o, com diu la periodista Mar Camps, “aquesta idea que no hi ha cap Déu en el qual refugiar-nos, que vivim a la intempèrie, que som responsables dels nostres actes aquí i ara, i que amb la mort només queda el no-res”. Quan va morir, la Mar va recordar que havia presentat el Rèquiem el 22 d’octubre del 2011 a l’auditori Viader, i que, vuit anys després, el mateix dia, es feia la seva cerimònia de comiat. Allà, la Mar, alumna seva i ara professora i periodista, recordava converses i com l’Uyà li deia que el dia que arribés la revolució, l’avisés, que li agradaria ser amb els alumnes a les trinxeres.

El vaig conèixer pels articles. Gran tipus amb el qual era fàcil empatitzar, fins i tot quan estàvem en profund desacord. Com a articulista, era d’aquells de qui esperes l’article, perquè sempre eren clars i sempre eren contundents, perquè era un rebel i un inconformista. També una mica rondinaire i ho acabava reconeixent. Jo m’hi adreçava sempre per escrit com “l’escriba de la Talleda”, un lloc on va trobar pau. Era un home curiós. Llegia molt i a voltes era complicat seguir-lo en les seves lectures o els cursos de flâneur que feia amb Joaquim Jubert. Plantava arbres allà on vivia i els arbres l’han sobreviscut. Plantava llavors en els seus alumnes, que han donat fruits. Des de fa més de quatre anys, reposa a Portbou, allà on ell va escollir.

En la cerimònia de comiat del poeta, Joaquim Jubert va llegir uns versos: “Llarg treball, haver de comprendre. I una sola feina, haver de morir.” Això, sempre donant voltes, sempre fent-nos pensar si realment l’havíem entès. Ara queda la seva obra i la seva poesia. Però, és clar, com deia, qui ha de saber res del plor del poeta. Ens en queda el record, l’obra i aquest Rèquiem.