Banalitzar el nazisme

Ja fa anys que el nacionalisme espanyol ha donat forma a una ideologia i a un imaginari perfectament articulats. No és fruit de la casualitat. Ben al contrari, és el resultat d'una programació sistemàtica que pren força i coherència doctrinal des de «les fàbriques d'idees» impulsades per l'aznarisme. Particularment la FAES. L'organització dels mitjans de comunicació agrupats en el que col·loquialment s'ha conegut com la «brunete mediàtica» ha fet la resta. Avui el nacionalisme espanyol hegemònic és neoconservador, dogmàticament unionista i graníticament uniformista. L'expressió més radical d'aquest nou nacionalisme està representada per la UPD, el partit de Rosa Díez. El partit fundat per aquesta exmilitant del socialisme basc va aparèixer com un epifenomen de Ciudadanos, però amb el pas del temps ha anat consolidant una presència pública progressivament significativa. El seu discurs nacionalista bel·ligerant i desacomplexat podria obrir un tercer espai electoral que acabi marcant la política espanyola. Una de les constants del discurs agressiu populista i directe propi dels dirigents de la UPD és la reiterada desqualificació del galleguisme, el basquisme o el catalanisme atribuint-los ideologia i pràctiques polítiques pròpies del nazisme. D'acord amb aquesta visió esperpèntica de la realitat, la política d'immersió lingüística és qualificada de pràctica nazi. Ni més, ni menys! No cal perdre ni un segon a explicar que la comparació és literalment delirant. Però, com molt encertadament ha fet notar en Toni Soler, el que acaba de resultar escandalós és la banalització del concepte nazisme. L'Holocaust és la tragèdia humana del segle passat que més s'apropa a la idea de mal absolut. La deshumanització de l'adversari i la programació de l'horror sistemàtic. Cal ser molt frívol o molt ignorant per atrevir-se a menystenir el record del nazisme tot fent un ús rutinàriament instrumental en la dialèctica partidista ordinària. Aquest ús banalitzador del concepte nazi denota una visió anecdòtica del nazisme. En la retòrica pròpia d'aquest nacionalisme espanyol autoritari, el nazisme és una categoria buida de contingut històric i específic. Un sinònim metafòric i genèric de maldat. Res més. Però, paradoxalment, l'adversari desqualificat («nacionalistes catalans...») apareix com una caricatura sense ànima: una encarnació local de la maldat absoluta. És a dir: un actor polític i social a eradicar.