“Aquest judici és el resultat del fracàs de la política”, va sentenciar Carles Mundó, exconseller de Justícia, durant el torn final de paraula del judici del procés. I des de llavors la política ha fet petit gestos per redreçar determinades situacions. Els indults o la llei d’amnistia responen a aquesta voluntat, malgrat els entrebancs, la gran gesticulació política de la dreta o l’espectacle d’alguns mitjans espanyols. I, evidentment, la conjuntura dels partits, juntament amb la social i l’econòmica, ha anat canviant respecte d’aquella tardor del 2017. Per això, el 12 de maig tornarà a ser un plebiscit. Entre els defensors d’una Catalunya autonòmica, encapçalats segons preveuen totes les enquestes, pel socialista Salvador Illa; i aquells que encara veuen algunes escletxes per celebrar un referèndum d’autodeterminació, com sostenen els republicans o el líder de Junts, Carles Puigdemont.

Perquè Aragonès, malgrat que ho ha intentat, no ha aconseguit que la legislatura durés quatre anys i la nova convocatòria ens aboca a un any electoral (una precampanya que ja ha començat, la pròpia campanya i després els mesos de negociacions per formar govern perquè tot fa preveure que no serà fàcil aconseguir els suports necessaris per arribar al Palau de la Generalitat). Però hi ha contextos que han anat mutant des de l’1-O. Ara sembla que ERC i Junts ja no parlen de declaració unilateral d’independència i ambdós han iniciat camins de diàleg amb el PSOE. Cadascú amb els seus propis èxits i fracassos, i tots sovint sentint-se incòmodes amb aquesta escenificació. Perquè Aragonès i Puigdemont, tots dos amb les grans diferències dialèctiques i formals que els caracteritzen, afronten una campanya electoral en què utilitzaran grans metàfores i frases retòriques, però en el fons hauran de ser pragmàtics si volen convèncer una part de l’electorat que no va entendre la reacció política del 2017 però a qui el preocupa la resta de qüestions que formen part de l’agenda diària (el preu de l’habitatge, els nefastos resultats en educació, les eternes reivindicacions pageses o la falta d’inversions en infraestructures).

Tot això mentre Salvador Illa es veu com el gran triomfador, però sense cap garantia que pugui governar si no es donen una sèrie de condicions. Entre altres necessitarà probablement el suport de Junts o d’ERC. Aragonès donarà suport als socialistes a canvi de mantenir determinades quotes de poder? O, en canvi, preferirà situar-se a l’oposició i, si cal, garantir l’estabilitat de l’executiu des de fora perquè es puguin aprovar alguna de les lleis més transcendents, com la dels pressupostos? I què farà Puigdemont? A qui intentarà acostar-se si té possibilitats de ser investit? Un fet que, segons ell mateix ha conjurat, significaria la fi de l’exili i el seu retorn a Catalunya. Els qui sí que tenen un panorama menys esperançador és Ciutadans. De moment, no sembla que tinguin gaires possibilitats de tornar a formar part de l’hemicicle català. Uns vots que veurem si sabrà capitalitzar, de nou, el Partit Popular o si, en canvi, es dispersaran també cap a altres formacions, com el mateix PSC. Entès el suport als socialistes com un vot útil per intentar canviar de cicle i que els independentistes no governin.

Tot dependrà, evidentment, del que pugui passar aquestes setmanes fins al 12 de maig. La llarga precampanya pot beneficiar uns i sentenciar uns altres perquè tot dependrà de la capacitat de reacció i resistència de cada formació i dels seus respectius caps de llista. No serà un camí sense ensurts, la política catalana ens té acostumats a les sorpreses i als girs de guió. I, probablement, aquest cita electoral no en serà cap excepció.

Pel possible retorn de Carles Puigdemont, per una llei d’amnistia que cal aplicar, per processos judicials que segueixen oberts, per problemes que no han quedat resolts –com els enrenous de les darreres setmanes a les presons–, per unes promeses en determinats sectors que han quedat paralitzades sense l’aprovació dels nous comptes i un llarg etcètera que esperem que també formi part de la campanya i els debats electorals. És a dir, que els partits exposin les seves línies polítiques i els seus eixos de govern. Sense grans aforismes i amb clares concrecions. Per intentar incentivar la participació i evitar l’abstenció. Veurem si serà possible i, sobretot, com hi treballaran els partits.