Valentia i alguna cosa més

Ara que tenim ben presents les queixes dels funcionaris de presons arran de la mort d’una treballadora del servei de cuina de la presó de Mas d’Enric, potser és un bon moment per refermar el compromís social que vam adquirir quan vam definir l’actual model de presons i les coses que han anat caient pel camí. Quan els funcionaris de presons bloquegen els accessos als centres penitenciaris o surten al carrer a fer sentir el seu malestar no és perquè sí. El mateix malestar i la violència gratuïta que es viu fora de la presó ha superat els murs en un moment de crispació social inexplicable des del punt de vista de la raó, però real i emocionalment palpable a dins i a fora.

L’interior de la presó és indiscutiblement dur, tant per als interns que hi han de passar una etapa de la seva vida, com per als treballadors, i precisament en benefici dels dos col·lectius és necessari un acord social, un acord de país que marqui els criteris d’una presó rehabilitadora, una presó que pugui ser el pas previ a la reincorporació a la vida a fora. Si la presó no és un pas per a la tornada a la vida normal, què és? Té sentit la presó vista només des del vessant punitiu? Però quin sentit té apostar per una presó rehabilitadora si aquells que hi treballen han d’anar cada dia al seu lloc de feina amb por. I, encara més, no podem mirar cap a una altra banda i hem de començar a donar respostes per poder fer front a aquesta por.

És amb aquesta idea i la voluntat i el compromís de garantir una presó rehabilitadora que, potser, hauríem de començar a plantejar què hi fan determinats perfils a la presó. O si aquesta presó que tenim pot ser rehabilitadora per a ells. Parlo dels més vulnerables, dels que més pateixen tancats i dels que més han patit aquests dies a causa del bloqueig que hi ha hagut als accessos de determinats centres penitenciaris. Parlo de reclusos amb problemes de salut mental greus. Parlo de reclusos que necessiten sortir i socialitzar-se per superar tot allò que els ha empès fins a acabar entre murs. I, en canvi, la vida i el sistema els ha empès al tancament, a la reclusió, i els últims dies a reclusions de 24 hores a les cel·les. Parlo de drets humans.

Prendre decisions en aquest moment és difícil, quan en determinats fòrums qüestionen el model de presó rehabilitadora per avançar cap a un sistema de càstig i prou. Creiem que som capaços de distingir les necessitats dels reclusos per intentar que puguin tornar a formar part del dia a dia fora de la presó? O ens en veiem incapaços? Per poder avançar en els resultats és indispensable ordenar el que passa a dins, però potser també cal plantejar què hem de fer amb aquelles persones que en lloc de ser a presó haurien d’ingressar en espais d’atenció sanitària lluny de la rigidesa del règim penitenciari. Tindríem més bons resultats?

Apostar per un model rehabilitador real i efectiu no és fàcil, però no per això hi hauríem de renunciar, no? Apostar per un model que pugui ser un espai d’oportunitats reals requereix valentia, però amb això no n’hi ha prou. També fan falta compromisos compartits, responsabilitat social i plural, i professionals vocacionals preparats per assumir un repte immens: el repte de recuperar persones per reinserir-les en això que en diem societat.

I què passa quan és la societat la que emmalalteix? Fins a quin punt la societat catalana actual està preparada per rebre determinats perfils i acompanyar-los en aquest procés? Som capaços de superar les etiquetes? Som capaços de ser generosos i donar a canvi de res? Som capaços d’actuar en benefici de l’altre i no només en benefici propi? Segurament, si parlem de societat en general arribarem a la conclusió que la fita és impossible, però, dins d’aquests termes generals hi ha petits oasis d’esperança. Espais on persones amb vocació treballen cada dia per millorar la vida dels que més pateixen i que busquen oportunitats a aquells que sembla que les han perdut totes. Són aquestes petites illes les que fan que surti el sol cada dia per als col·lectius oblidats. I és en reconeixement a aquesta feina que es fa a l’ombra cada dia, des de l’interior de les presons i al carrer, que és urgent i necessari definir un model que ens pugui fer sentir orgullosos del que som. En un país on, des de fa dècades, totes les generacions han tingut presos polítics, el model penitenciari hauria de ser un compromís compartit.