Bloqueig permanent

“Mai havia vist tanta irresponsabilitat junta en tan poc temps.” Així reaccionava l’alcalde Collboni a la negativa dels comuns a avalar els comptes de Barcelona, mentre els acusava d’haver bloquejat, d’una tacada, els pressupostos de tres administracions: els de l’Ajuntament, els de la Generalitat i, de retruc, els de l’Estat. La crítica és evidentment injusta perquè la falta de flexibilitat no circula en sentit únic. El punt mort a què arriben les legislatures certifica més aviat el fracàs col·lectiu de la classe política a l’hora de fer bé la seva feina, i exposa les dificultats per governar. A Catalunya ho veiem molt clar. El Hard Rock, l’aeroport del Prat, el Quart Cinturó, el turisme, les infraestructures generadores d’energia renovable, els abocadors, les mesures contra la sequera, el finançament, l’ambició nacional... Cada carpeta es converteix en un obstacle insalvable que impedeix avançar. És un fenomen que es dona a totes les societats modernes, en què la paraula de moda és polarització. La discrepància, el conflicte, el xoc d’interessos és inherent a la democràcia. El problema és quan no es confronta adequadament i acaba paralitzant l’acció pública. I en un moment, no cal dir-ho, en què els desafiaments, domèstics i internacionals, són colossals.