Autèntics professionals de la drecera

Aquesta escena l’he viscut de prop en un bar on m’agrada fer el cafè quan volto per Barcelona. Un dels clients, que per la seva forma de moure’s per allà semblava que podria tenir lloc en la categoria d’habituals, entra i li comenta, al propietari, que darrerament s’hi deixa caure menys perquè “no li entra res”. La raó, segons explica cridant als quatre vents, és que s’acaba de fer una cirurgia d’aquelles que popularment es diu que serveixen per tancar l’estómac i, molt content, descriu que ja ha perdut dotze quilos. No li falta temps per afegir, ben ufà, que ha invertit 20.000 euros per aconseguir que li restringeixin la capacitat d’encabir menjar a l’estómac. Escoltant-lo venen ganes de demanar hora, fins i tot si estàs fet un secall: una cirurgia fantàstica amb un servei mèdic immillorable. I és ben obvi que cadascú pot fer el que li sembli amb els seus calerons, i amb el seu cos, però queda clar que hi ha una economia de la drecera. Més enllà d’aquest cas particular, on potser hi havia raons mèdiques, sembla que fer exercici, o dieta, són camins tortuosos perquè exigeixen esforç físic i mental. En canvi, pagar 20.000 euros a un equip mèdic avesat en colls d’ampolla és més ràpid i directe. Penso que aquesta economia de la drecera és la que ajuda a entendre que a l’Estat espanyol s’hagin obert més de 20 universitats privades en els darrers 20 anys. Estic segura que n’hi deu haver alguna de bona, igual que estic convençuda que per les seves aules i despatxos hi transiten molts professionals de la drecera. D’aquells que després exhibeixen currículums extraordinaris però que, quan els sents parlar, no acabes d’entendre en quin moment han oblidat tot allò que en teoria havien estudiat i après amb un resultat tan excels.