Un codonyer florit

Quan els sogres tornaven de la casa de la platja els caps de setmana d’hivern, portaven sovint una plata de codonyat acabat de fer. Sempre els en vaig fer fàstics. És d’una dolçor massa concentrada per al meu gust, i me’n dolia, perquè lluny de la boca me n’agradava tot: el color de mel, el tacte de gelatina, la llum atrapada a dins, fins i tot el nom. El codonyer d’on agafaven aquesta fruita que recorda el poncem, del qual també es fan confitures, és darrere la casa, i quasi sempre el vaig veure, ja a l’estiu, amb les branques pelades, una mica decrèpit; només algun cop, molt pocs, l’havia arribat a trobar tot gràvid, ple d’una mena de llimones bordes, boterudes i lletjotes. El típic arbre d’hivern, llenyós i sofert, més encara els dos últims anys, resistint estoic la duresa de la terra eixuta, quasi alterós enmig de plantes mortes. I aquest cap de setmana, de sobte, ens ha florit, amb tot de poncells blancs que hi papallonegen a la capçada, i just a terra, prop de l’olivera on un dia també d’hivern vam espargir les cendres del sogre, han brotat mitja dotzena de tulipes carnoses que cap de nosaltres sabem ben bé d’on surten. És perquè per fi ha plogut una mica, ens diem. Al parc de vora l’estació de tren, d’una setmana a l’altra, les immenses clapes sorrenques van verdejar també de sobte, vivificades per un tou d’herba fresca. Només amb quatre gotes, tot aquest renaixement? Si hagués plogut com cal, potser no tindríem aquest vellut d’esperança que dona el codony, tan carnerià, que envelleix a l’arbre i, amorosit al caliu de la llar, quan “l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encara”.