Tribuna
La unitat impossible
Impossible però imprescindible si volem ser protagonistes del nostre futur. Vivim en temps difícils. Molt difícils, potser els més difícils després de la Segona Guerra Mundial. I els vivim com a membres d’una Unió Europea que només sap parlar de guerra, d’armament i rearmament, en una Europa on l’extrema dreta recull a cabassos els vots indignats per la mediocritat, per no dir incapacitat, dels seus polítics, inundada per una onada d’immigració descontrolada víctima de les màfies i de la incompetència dels governs, que la reben desorientats entre el bonisme i el desbordament per falta de regulació, i l’absència d’una classe política i d’una política amb idees sòlides, conviccions clares i visió a llarg termini. Catalunya, malauradament, no n’és una excepció, i, a les portes d’unes eleccions que haurien de ser molt importants després d’un 1-O traït i d’un 155 repressor, està immersa en la lluita caïnita de mirada curta que, no ens enganyem, l’ha caracteritzada sempre, amb períodes tan excepcionals com breus d’unitat i força transformadora.
En un moment com aquest, i amb un objectiu com el de la independència d’un estat que té moltes característiques d’estat fallit, només hi ha una estratègia, la unitat. Qualsevol altra cosa és una irresponsabilitat. Que jo sàpiga, hi ha dues iniciatives que subscric, però que, vist el panorama, també penso que estan abocades al fracàs. La del Moviment per la Independència, que desconec la força que té, malgrat la seva transversalitat, per fer de pal de paller, i la crida a la unitat del president Puigdemont la setmana passada a Elna, de plantejament coherent però que ell sap molt bé que és impossible. Pensar a unir les sigles independentistes és una utopia. L’independentisme orgànic, per qualificar-lo d’alguna manera, no solament no té cap intenció d’unir-se, sinó que tendeix cap a noves formacions i no vol veure que el descontentament de la gent és justament per aquesta incapacitat d’entendre que els grans moments requereixen una unitat sense fissures. Aconseguit l’objectiu, ja arribarà el moment de les discussions per idees i vots.
Però una cosa és la unitat impossible i l’altra, les possibilitats que té el president per provocar un sotrac en l’independentisme, i malauradament no seria gràcies a un projecte nacional engrescador que fes sentir orgull de pertinença a una base molt àmplia. Tant de bo m’equivoqui, però tot fa pensar que el seu retorn podria ser accidentat i que, un cop més, els jutges es negaran a acceptar que hi ha una llei d’amnistia a punt d’aplicar-se. De tota manera, l’efecte Puigdemont ja és una realitat. Si la setmana passada les enquestes auguraven una victòria folgada al candidat socialista Salvador Illa, les d’aquesta setmana ja han canviat de direcció i comencen a anunciar una possible majoria absoluta de les forces sobiranistes. Tant de bo Puigdemont fos el líder que una qüestió tan important com el futur de Catalunya necessita. I no dic que no ho sigui; això sí, haurà d’explicar molt bé per què quan va tenir l’oportunitat d’actuar no ho va fer. És veritat que era el president d’un govern de coalició i de sensibilitats diverses que no s’havia preparat com havia fet creure. La meva impressió és que no s’ha aclarit prou bé què va passar i ara seria una bona oportunitat per fer-ho.
Estic convençuda que els oracles que pronostiquen la desmobilització s’equivoquen. Que la gent que l’1-O era independentista ho continua sent, només que ara el rictus de l’enuig profund ha substituït el somriure, però que, quan sorgeixi una iniciativa transversal i unitària, aquells que es neguen a ser colònia tornaran a votar qui els asseguri la llibertat. En un article de fa uns mesos en què parlava de la necessitat d’un projecte nacional, citava el meu admirat Edgar Morin quan diu que no només s’ha de denunciar, sinó que també s’ha d’anunciar. Avui afegiria a anunciar que s’ha de ser coherent i actuar. Quan el president Puigdemont diu que inicia la tornada per acabar la feina endegada, espero que ho digui en aquest sentit. Que passi de l’anunci a l’acció, que comença amb la negociació. Té bones cartes i les haurà de saber jugar.
Com a país, necessitem més que mai saber on som, cap a on anem i quina posició som capaços d’adoptar davant d’un futur incert a escala global. Si no ho fem nosaltres, ho faran els altres, els de sempre.