Aprendre a prometre

La seva promesa era concreta: viure en una casa que no fos de fang i de palla, trobar una feina i comprar un cotxe per moure’s. Amb el temps, potser, conèixer una noia i casar-s’hi, fer una família...

Tot va començar quan tenia dotze anys i va adonar-se que a Ghana no trobaria allò que necessitava. La seva família mai va arribar a descobrir la seva fantasia d’interrompre el seu destí, ni tampoc el seu pla per marxar a Europa. Durant el viatge va creuar tota mena de fronteres sòrdides, fins que una pastera el va deixar a les costes de Cadis. Setmanes més tard ingressava en un centre d’acollida per a joves migrants sols a les Terres de l’Ebre. Avui, tot i que el jove continua trobant-se en una situació precària, patint la criminalització d’un sistema que es resisteix a acollir-lo, la seva promesa concreta continua intacta.

Aquesta és una de les moltes històries de joves migrants que han arribat a Catalunya. Expliquen relats en què les promeses són l’eix vertebrador del seu moviment i de la seva esperança. Han après a prometre’s que el viatge els farà més lliures i que la vida en una altra terra serà més planera. La claredat dels joves africans per cultivar les seves promeses contrasta amb la confusió del Vell Continent, que pretén viure d’esquena a les grans promeses que el van engreixar. Convertides en peces de museu corroïdes, la llibertat, la igualtat i la fraternitat són avui paraules que ja no persegueixen cap promesa sinó tan sols el record d’allò que va prometre’s. Europa es troba encallada i disgregada, lluny de la maduresa social i política que requereix la renovació i el mestissatge d’un món cada dia més divers. La jove Àfrica, en canvi, marxa cap al Vell Continent a la cerca d’un lloc fèrtil on regar les seves promeses.

En el seu darrer manuscrit, Marina Garcés explica que “fer una promesa és seguir volent el que es va voler una vegada”. La promesa és la declaració d’una voluntat que no pot trencar-se de qualsevol manera. És una invenció que espanta perquè d’allí neixen tots els començaments: les amistats, les històries d’amor, les revolucions... És per aquest motiu que aprendre a prometre és aprendre a posar acció a les paraules i a concretar un compromís, sigui amb el vent a favor o en contra.

Aprendre a prometre és el que necessita, així mateix, la meva estimada Catalunya, que repudia els joves migrants que es juguen la vida per complir amb les seves promeses. Tant de bo hagi arribat l’hora de deixar de banda les veus enteranyinades per fer lloc als joves sense por a perdre: viure en una casa que no sigui de fang i de palla, trobar una feina, comprar un cotxe per moure’s, conèixer una noia i casar-s’hi, fer una família...