Opinió

Tribuna

La demografia dels catalans

“Per entendre com canvia la societat mirem cap enfora quan hauríem de mirar cap endins. Dels vuit milions de catalans, el 16% són nascuts a l’estranger
“Aquí i als Estats Units la població se sostindrà per l’arribada de gent de fora

Ai, si Winston Churchill aixequés el cap. El primer ministre britànic, el milionari Rishi Sunak, és fill d’emigrants hindús de l’Àfrica Oriental originaris de la regió índia del Punjab. El d’Escòcia, Humza Yousaf, és un musulmà amb arrels del Pakistan. El meu avi, culer fins al moll de l’os i que va beneir un aragonès per gendre, també es fregaria els ulls. La nova promesa del Barça es diu Lamine Yamal, de la mateixa manera que ahir es deien Adama Traoré o Ansu Fati.

Per entendre com canvia la societat mirem cap enfora quan hauríem de mirar cap endins. Amb dades del Centre d’Estudis Estadístics, dels vuit milions de catalans, el 16% són nascuts a l’estranger. De les dones en edat fèrtil, el 30% són vingudes de fora de l’Estat. Com és això possible?, pregunto a l’aula. Senzill: el perfil d’immigrant habitual arriba en edat laboral, i això vol dir reproductiva. I què ens diu la taxa de reproducció efectiva? Doncs que si necessitem 2,1 criatures per dona, en fem 1,12. I això seria només per mantenir la població estable. La mitjana encara puja una mica gràcies als 1,39 fills de mare estrangera.

Totes les societats industrialitzades, poc o molt, comparteixen aquesta tendència. Aquí i als Estats Units la població se sostindrà per l’arribada de gent de fora. Vistos els números, encara no estem al lloc de Corea del Sud, on per cada dona naixen 0,78 infants. Molt educadament un coreà aixeca la mà i em corregeix de l’error: això són dades de l’any passat, ara ja estem als 0,68. Tot plegat, en un país que combat el declivi demogràfic posant diners en polítiques, dites en terminologia antiga, de família. I és que, on queden els preus dels lloguers? I la conciliació laboral-familiar?

Tornant a casa nostra, un exalcalde d’esquerres i que ara deixa el Partit Popular per tou, atiant les pors col·lectives parla d’invasió migratòria. Jo li parlaria del mateix sistema econòmic que ell no té problema a defensar. Volem i dolem. Volem assegurar les pensions dels nostres fills, però també esperem que respectin la nostra llengua en hospitals i comerços. Volem que en ple pic de vacances el restaurant ens serveixi ràpidament, però mirem malament la gent que fuig de la manca d’oportunitats al seu país. Volem ordre en un passeig marítim sembrat de samarretes d’origen dubtós però deixem anar una ullada, i algun bitllet i tot, davant de la samarreta de Messi que fa onejar el jove africà.

Ai, la casuística. L’amiga de Besalú, després de vint anys vivint a l’estranger, m’explica la impossibilitat de trobar un pis en un poble amb un mercat immobiliari bolcat cap al lloguer turístic. El mateix diuen des de Gósol. Volem que neixin més fills però pocs converteixen en croada nacional un preu del lloguer que ja representa la meitat del pressupost familiar. Si hi ha un motiu per a una veritable revolució social a dia d’avui –un dolor massiu, compartit i profundament injust– és aquest. Mentrestant, aplaudim els nous complexos lúdico-turístico-ludopàtics però ens posem selectes amb la gent que hi treballarà, les seves nacionalitats, i esperem que aquesta gent visqui a les branques dels arbres. En fi. Si les normes que ens posem conjuntament poden aconseguir canvis de conducta, encara més poderós és l’afany de lucre i l’impuls d’unes societats convertides en tions que llancem a la pira del sistema econòmic. Volem seguir sota el dictat d’un model de creixement indefinit però alguns esperarien aconseguir-ho sense incrementar el consum, ni la mà d’obra, ni el nombre de pagadors de l’impost de la renda. I tot no pot ser.

No és només la miopia, ni tan sols la hipocresia al voltant del canvi demogràfic, el que ens hauria de preocupar. És sobretot la creixent deriva simplista d’una dreta que juga amb atiar les baixes passions mentre amaga les contradiccions que fan del seu model social un model insostenible. La Catalunya del 2017 es va difuminant en el temps i alguns pensen que mirant el passat resoldran el futur. El catalanisme d’arrel ètnica, xenòfob i ignorant, no només no resoldrà les contradiccions assenyalades sinó que corre el risc d’aplanar el camí a una extrema dreta que, aquesta sí, es deliria de poder vincular per sempre més catalanisme i xenofòbia. L’intent de salvar les essències no pot fer-se sense saber que ni les essències són, paradoxalment, inalterables ni immunes al canvi social. La història demogràfica de Catalunya sempre és allà per recordar-nos-ho. Ara només ens cal mirar-hi de tant en tant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.