Aristòtil deia: “La història explica el que va passar; la poesia, el que hauria d’haver passat.” Que a la nostra història li ha faltat i li falta poesia ha estat i és una realitat. I això que hi ha poetes que ens la fan present cada dia, la poètica de la vida, amb la seva mirada. “Mirar el món, encarar-se a la seva enorme presència.” Ho deia Jordi Sarsanedas i Vicenç Llorca l’evoca a La llum mirada, de Perifèric Edicions, que acaba de merèixer el premi Crítica Serra d’Or de poesia. El poemari de Llorca, com el vers de Sarsanedas, està amarat d’aquesta intenció del poeta de viure la vida des de primera línia, des del carrer. Tocant de peus a terra. Perquè el poeta i la seva poesia estan compromesos –i la de Llorca ho està– amb el moment històric que li ha tocat viure. I ofereix als lectors la seva mirada i experiència per projectar la seva llum amb les seves paraules i bastir missatges profundament humanistes i vitalistes. I si la poesia destil·la amor, quina millor prova d’estima que oferir aquest exercici intel·lectual basat en l’experiència a aquell que més estimes: el teu fill. En el moment que aquest arriba a la maduresa i que coincideix en una època de temps difícils on les virtuts de la fortalesa, les responsabilitats i la resolució podrien semblar antiquades però més necessàries que mai. La llum mirada de Vicenç Llorca atresora aquest punt de vista envernissat de la perspectiva condicional de Rudyard Kipling, però també de la complicitat de les mirades dels seus grans mestres: Sampere, Espriu i Sarsanedas. Llorca, que és un artista de la paraula, sap que l’art serveix per entendre millor el nostre món, i aquí té la traça de fer-nos entendre que “el món mai no hauria de ser més bell sense nosaltres, sense el nostre amor”. En tant que els que hi vivim ho hem de fer de manera respectuosa amb tot i tothom. Només si en som conscients aconseguirem que la nostra mirada poètica aporti la llum necessària sobre totes les coses.