Tribuna
Què respondrà el 12-M
La nit del 12-M els resultats electorals clarificaran si l’independentisme, malgrat tot –aquell 52% del 2021 que es va dissoldre com un terròs de sucre l’octubre del 2022–, continua essent una majoria social a Catalunya. Les urnes també aclariran si algun dels dos grans partits independentistes és veritablement hegemònic, després que fa quatre anys els resultats tan ajustats entre republicans i juntaires no permetessin dictar sentència sobre aquesta qüestió i fessin més sagnant la pugna eterna entre aquests dos mons. De fet, la irrupció del president a l’exili com a candidat converteix també el 12-M en un referèndum intern entre dues estratègies divergents per afrontar el conflicte polític amb l’Estat, fins al punt que ERC i Junts negocien per separat –i rivalitzant– amb el govern de Pedro Sánchez. Veurem també quin efecte té sobre l’aritmètica independentista. Alhora, el partit de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, si aconsegueix ser el quart espai independentista superant la barrera del 3% o si s’acaba malbaratant part del vot independentista. I si la CUP, fins ara imprescindible per investir presidents independentistes, continua tenint la clau per decantar majories a la cambra catalana o els comuns els passen al davant amb la maniobra de desvincular per primera vegada, i segurament només de forma temporal, la seva existència de les necessitats del PSC.
En l’eix unionista, el PSC arriba a les eleccions amb les enquestes de cara per revalidar la victòria en vots del 2021, amb el paraigua d’un partit que, per incompareixença dels rivals, ha recuperat el rol de centralitat en la política catalana i intentarà capitalitzar el missatge que l’amnistia ha retornat “la convivència a Catalunya”. Una amnistia, però, que se li pot girar en contra en la batalla que segur que ha de fer Salvador Illa si vol tenir més possibilitats de governar: reagrupar el vot espanyolista que en algun moment va donar 36 escons a un Cs ara moribund i que també voldrà pescar un PP que arriba enfortit als comicis després de la victòria a l’Estat i a Galícia. Tot plegat, amb el setge de Vox.
De fet, el PSC ja ha demostrat a Barcelona que les costures ideològiques es poden trencar en nom del poder, i amb un argument capaç d’unir des del PP fins als comuns, barrar el pas a l’independentisme. Si l’aritmètica així ho permetés, no es pot descartar de cap manera que Illa intenti repetir l’operació Jaume Collboni de la capital del país, buscant governar en minoria amb el vistiplau d’un front antiindependentista. De fet, no són poques les veus que avisen que el no dels comuns als pressupostos d’ERC i el PSC a l’Ajuntament i al Parlament té poc a veure amb la seva militància contra els casinos i l’especulació urbanística a Tarragona, sinó que formaria part d’una estratègia consensuada amb el partit al qual han vinculat històricament la seva supervivència per arrossegar a unes eleccions precipitades que permetin al PSC aprofitar l’efecte Illa. I en aquest escenari, els comuns podrien ser claus per decantar una majoria que expulsés l’independentisme del Palau de la Generalitat, o bé que empenyés ERC a formalitzar un tercer tripartit si no hi ha suma possible amb Junts i la CUP. De la mateixa manera, seria temerari descartar una sociovergència.
El que és segur és que el 12-M està en joc si l’independentisme perd la Generalitat i el PSC torna al Palau de la Generalitat, amb la fórmula que sigui. Si hi torna a haver majoria independentista, serà l’última oportunitat per fer passos endavant aprofitant la posició de força d’ERC i Junts a Madrid els pròxims tres anys. El repartiment de forces entre els tres partits independentistes serà clau per reeditar o no un govern de coalició, o perquè s’obri la guerra entre tots dos per ser socis del PSC, com va passar a Barcelona des de l’endemà mateix que el pacte Trias-Maragall quedés desmantellat per una operació d’estat. I encara un últim escenari: bloqueig aritmètic i repetició electoral.