Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Adéu, perfum
Seria molt poètic però absolutament fals de dir que el dia de Sant Jordi ha tingut “flaire de rosa”. Amb gran sorpresa he descobert que les roses que he tingut a les mans, aquell dia, no feien ni gota d’olor. La primera vegada he dubtat del meu nas, però successives i enèrgiques ensumades m’han confirmat que la rosa no feia olor de rosa ni olor de res.
No dubto que alguns barcelonins deuen haver tingut la sort de fruir de l’excepció, però la regla ha estat, enguany, la rosa aromàticament muda. Es veu que fins i tot les roses practiquen l’abstenció.
Tinc la impressió que són roses congelades. És el preu que hem de pagar –a més dels diners– per l’èxit de la festa. Concentrar tants milers de roses –n’hi ha que arriben de fora de Catalunya– en un sol dia vol dir tot un pla de producció, emmagatzematge, distribució, etc., i la rosa, senyora de mena, s’ho pren malament i s’amaga la flaire. Sense adonar-se’n, fa un pas cap a la rosa artificial. L’altre pas que els comerciants faran, ja me l’imagino: impregnaran les roses amb essència química, de la mateixa manera que les pells de les taronges són tenyides industrialment amb color de taronja.
Volia superar la frustració aromàtica del dia de Sant Jordi visitant l’exposició de formatges artesans instal·lada a l’establiment La Formatgeria Catalana, però no em fou possible. Ja sé que és temerari d’establir comparacions d’aquesta mena, però hi ha algun perfum de formatge que no canviaria per cap exhalació botànica, i a més els formatges són menjables. L’exposició organitzada pel senyor Enric Canut recull més de seixanta classes de formatges d’elaboració popular, trobats arreu de l’Estat. Jo sóc un formatger entusiasta, i per tant un home que alterna les més amargues decepcions amb les alegries més profundes; els disgustos vénen, és clar, de les falsificacions habituals, dels formatges fets amb trampa –i a vegades amb cartó, diríeu. Les satisfaccions neixen dels formatges francesos i dels pocs que en aquest país han mantingut l’exigència de qualitat. ¿Com s’ho han fet els francesos per conservar, al llarg dels anys, el nivell dels seus formatges? ¿És només una qüestió de consciència professional? Hi ha una inspecció oficial? Fins a quin punt hi ha influït l’exigència i l’educació del consumidor?
La cultura formatgera dels catalans és molt escassa. Els restaurants i bars que tenen formatge no són gaires, i els que en tenen solen presentar un o dos formatges vulgaríssims i, a més, frigorificats. Com la rosa, adéu perfum, però encara pitjor: adéu paladar, adéu els subtils i harmònics matisos de cada peça.
Amb pa de debò, vi de debò i formatge de debò em sento un privilegiat. Una sensació preocupant, tenint en compte que som en un país on el pa, el vi i el formatge haurien de ser, per naturalesa, sempre bons. Com ho havien estat. Però, com diria el poeta, mais ou sont les roses d’antan?