El 12-M i l’economia

En comptes de pressupostos públics, aquest any tindrem eleccions el proper 12 de maig per una decisió compartida entre el govern i grups polítics. Es tracta d’un bescanvi només aparent, perquè aquesta permuta sí que tindrà un important cost econòmic. El tindrà per una menor disponibilitat de recursos públics, pel cost intrínsec de la campanya i de l’organització d’eleccions però, sobretot, per la interrupció de decisions en l’àmbit econòmic amb repercussions clares en l’activitat econòmica del país.

Aquest cost implícit podria quedar compensat si el debat polític electoral servís per elegir un nou Parlament que millorés l’anterior gestió econòmica del legislatiu i del govern que surti de la nova composició parlamentària. Per a això es requeriria un debat electoral prou constructiu, amb molta més participació de la societat civil. Finalment amb uns electes que millorin la seva qualitat legislativa i de govern, unes circumstàncies poc probables si ens basem en l’experiència recent i històrica dels processos electorals vistos fins ara. L’esperança no s’ha de perdre i millor entomar-ho amb un cert optimisme, pensant que aquest cop sí, l’economia tindrà un paper rellevant en unes eleccions catalanes. Per si de cas, algunes indicacions.

En primer lloc hauríem d’esperar dels candidats realisme per acceptar les limitacions, però també les àmplies possibilitats que ofereix l’autonomia catalana en matèria econòmica. Això vol dir debatre sobre el que la Generalitat té capacitat de fer, i no sobre el que agradaria a alguns que pogués fer. Una gran part de les competències econòmiques –i cal dir que afortunadament– no estan en mans ni del govern català ni de l’espanyol sinó de la Unió Europea.

En segon lloc, seria positiu no confondre objectius o desitjos generals amb instruments o mitjans per arribar-hi. Els objectius són força consensuables, com l’ampliació del benestar col·lectiu, de la riquesa (en volum, i si es vol en distribució), o de l’ocupació (també aquí en termes quantitatius i qualitatius). Són els grans objectius econòmics sobre els quals la majoria estem d’acord. Però hi estem molt menys sobre com arribar-hi, és a dir, quins instruments, polítiques, mesures, normativa, ens poden portar a millorar els esmentats objectius generals d’activitat econòmica. En tot això i amb realisme hauria de centrar-se l’hipotètic debat electoral sobre economia, malgrat que en aquest nivell de debat el dissens entre partits polítics és enorme. Com ho és també sovint la ignorància dels nostres representants sobre com afrontar adequadament els objectius de política econòmica.

Podríem començar per demanar als candidats que ens il·luminessin sobre les seves propostes en alguns àmbits essencials per contribuir a créixer en producte interior brut, en ocupació o en qualitat dels serveis públics, sense recórrer a tòpics com per exemple els augments d’impostos (mesura clarament contractiva) o de creació pública de llocs de treball (en si mateixa generadora de dèficit i deute) o de reducció de llistes d’espera (lloable però poc realista sense augmentar els recursos i eficiència). Temo que els candidats no sabrien o voldrien centrar-se en mesures econòmiques en les quals el govern autonòmic té molt a dir i a fer i que s’obvien en els processos electorals. N’apuntem algunes. Potser la més important seria com contribuir a la millora de la pobra i baixa productivitat del nostre país. És la principal raó dels nostres baixos salaris relatius, en relació amb la mitjana de la UE, i d’un atur elevat enquistat per l’escàs valor afegit del nostre sistema productiu.

Com a suggeriments per a aquest debat econòmic voldríem escoltar propostes d’actuació (i les seves corresponents formes per finançar-les) per exemple per fomentar la inversió empresarial en activitats que generin valor afegit, especialment en I+D; o bé apostes decidides per a la millora de la formació i l’adequació a les demandes laborals empresarials; o propostes de polítiques que fomentin disposar d’empreses més grans i sectors més competitius, o d’infraestructures adequades per facilitar i atraure l’activitat econòmica. En definitiva, un debat seriós i sòlid per millorar el problema principal de la nostra economia, que és la baixa productivitat, i compromisos per recuperar una elevada estabilitat institucional, que afavorís la inversió i la confiança. Són idees –crec utòpiques– per a una campanya electoral més centrada en l’economia. James Carville, assessor de la campanya de Bill Clinton del 92, ho va dir més clarament: “És l’economia, estúpid.”