Una infàmia i moltes preguntes

Una de les millors cites sobre les misèries de política és del president Pujol, i diu: “Contràriament al que passa a tots els gremis, la política és l’únic gremi que no té per objectiu la defensa dels seus membres sinó el seu desprestigi i fins i tot la seva ruïna.” Una veritat com un temple. Aquesta setmana n’hem tingut una prova escruixidora amb nom i cognoms: Mònica Oltra. Va ser vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i tenia davant seu una llarga carrera política, però les acusacions de Vox van fer que l’encausessin i la pressió del PP i l’extrema dreta valenciana la va pressionar fins a veure’s obligada a dimitir per un delicte que havia comès el seu exmarit. Ara el jutjat de València ha arxivat la causa argumentant que no hi ha indicis de delicte. Van posar fi a la carrera política d’Oltra i, de passada, al Pacte del Botànic i a les expectatives electorals de Compromís. Ella mateixa va dir que estàvem davant d’una infàmia judicial i política, com ara s’ha demostrat. El cas Oltra deixa moltes preguntes: els partits polítics han de poder fer d’acusació particular contra partits adversaris? I la justícia, ha de jugar a la guerra bruta entre partits? Hauria de ser tan fàcil posar fi a la carrera política d’algú? Com pot ser que els polítics siguin els únics ciutadans que, d’entrada, són culpables fins que no es demostri el contrari? Oltra és innocent, però el mal personal que se li ha fet és irreparable. Perquè de la pena del telenotícies i de la guillotina de l’opinió pública ja no se la podrà absoldre mai. I de tot plegat es deriva una pregunta final: si continuem així, qui dimonis es voldrà dedicar a la política?