El fotògraf embravit

A Barcelona el mar no comença allí on acaba la sorra de la platja del Somorrostro o als arenals de la Vila Olímpica. A la ciutat, el mar comença als embornals que els vianants es troben a l’asfalt, just abans de travessar el carrer. Una campanya de divulgació municipal va voler conscienciar la ciutadania de la importància de mantenir net l’ecosistema marí remuntant aquesta necessitat fins a les boques gegantines del clavegueram per on només s’hi hauria d’escolar l’aigua de la pluja, quan cau. “El mar comença aquí” hi diu, amb unes lletres clavades a terra amb la idea d’evitar que els embornals esdevinguin papereres i el mar un abocador, i certamen fan efecte i fan pensar.

Amb la mateixa idea d’alertar sobre la necessitat de preservar el medi natural, des de dijous i fins al proper 28 d’abril, es pot ben afirmar que la Costa Brava no comença a Tossa de Mar sinó al número 10 de la rambla de Catalunya, en una sala del Col·legi de Periodistes. Allí hi fa parada la feina gràfica d’un professional de la informació lligat durant molts anys a aquesta casa, un periodista i també fotògraf que viu amb passió, embravit, el propòsit de preservar el litoral gironí del ciment que constructores i ajuntaments encara volen abocar-hi.

L’exposició del Miquel Riera consisteix en un seguit de fotos que mostren el mal irreversible que durant anys ha anat fent la urbanització de la Costa Brava, tant que d’aquesta idea n’ha tret el títol de la mostra: Costa esbravada. L’anunciat evoca aquell vi preciós sorgit de la cura d’uns ceps i el repòs tranquil dins d’una cava i que un cop destapat comença a perdre essència, cos, fins a desnaturalitzar-se. Així de maltractat veu el paisatge únic de la Costa Brava el Miquel Riera, víctima d’un “urbanisme desaforat” i, segons com, d’un urbanisme decebedor, perquè ha estat decebedor comprovar com la consolidació de la democràcia no ha servit per desterrar aquella manera de fer de totxo i comissió que es creia pròpia dels temps de corrupció del franquisme.

Efectivament, els governs democràtics han estat i tenen encara esperit d’encimentadors, i aquest és un dels aspectes que Riera denuncia amb dues de les fotos que pengen aquests dies de les parets del Col·legi de Periodistes. “Jo en dic les dues ferides de sa Riera”, explica mostrant les imatges de les obres que avui es duen a terme per edificar en dos paratges del terme de Begur.

Hi ha una circumstància que es desprèn de la feina del periodista. Quan el turista arriba a Roses, Palamós o Platja d’Aro sempre es posa de cara al mar, tovallola a la platja, la mirada endavant, i no gira mai els ulls enrere, ni observa la cinta de ciment que fa de contrafort artificial a la bellesa del mar. Per això les fotografies del Miquel són les de l’ull inquiet del periodista que interpel·la l’ull complagut, i a voltes cec, del turista que només busca capturar albades sobre una mar en calma.

El drama és que quan l’astre rei s’eleva damunt la Costa Brava el que queda al descobert són les tones de ciment pastat fa anys i les grues i buldòzers que avui treballen en la construcció d’obra nova. Sí, segons sembla, hi ha qui creu que al litoral de Girona encara li queda marge per seguir esbravant-se.