De reüll
La floració
L’abril de fa quatre anys, el Cercis o arbre de l’amor floria excels al jardí del monestir de Sant Daniel, on la mare priora, Assumpció Piferrer, llegia salms, “la pregària més primitiva i poètica” que la confortava d’aquell present en què tot el món s’havia aturat imposant-se, protegit darrere una mascareta, una vida monàstica, desaccelerada i contemplativa. Menys la primavera, que no entenia de confinament. La floració pandèmica va ser un esclat de natura verge, enrojolant-se com la primera vegada. Abans heu de ser dones que monges, va aconsellar l’abadessa quan Assumpció Piferrer va arribar al monestir, amb 21 anys. Era un abril de fa vuit anys que vaig descobrir que la felicitat és una de les emocions més difícils de transmetre però que l’escriptora Elizabeth von Arnim (1866-1941) ho aconseguia sense sentimentalismes ni tasses de te tan delicioses com superficials, sinó amb glicines i la llum del sol d’una primavera italiana a Un abril prodigiós. Pertanyent a una societat victoriana on la decència i la rectitud mortificaven les dones, l’escriptora les allibera de la moral i de l’hàbit, una vestimenta gòtica de crespó negre i cotilles que asfixien, i tot ho tapen, també el goig de viure, i les fa florir com les novícies que havien de recordar que sempre serien dones, tot i la clausura en vida. Florint, cada mes d’abril, com el Cercis.