“«Viva el rey»”

Hi ha moments que et reconcilien amb el món. Enmig del tedi polític general, la boda de l’alcalde de Madrid ha estat un exercici alliberador que ens ha permès rescatar de la memòria llibres ja resclosits sobre prínceps i princeses que un dia ens van fer llegir. Aquells vestits, la desfilada de mòmies, el nuvi pujat en un graó per poder saludar de tu a tu i, sobretot, el xotis robòtic perpetrat per la feliç parella, han estat instants majestàtics i bucòlics que ens han ensenyat que no tot està perdut. Perquè segons qui tindrà tots els calés del món, i possiblement el poder també, però Déu Nostre Senyor ens guardi d’acabar algun dia amb una carxofa entaforada al cap com la d’Esperanza Aguirre. Perquè va haver-hi un temps en què la noblesa era essencialment una cosa: tenir classe. Doncs ara passin, vegin, i jutgin vostès mateixos.

És clar que posats a triar, potser el moment més icònic de la performance va ser el de l’arribada de l’emèrit entre aplaudiments de la claca. Per als nostàlgics de la pell de brau, el suposat saquejador oficial del regne és encara una figura a venerar, imatge gràfica de què és i representa l’acatament. Res que ens hagi d’estranyar, però, en un país on Ferran VII, el rerebesavi de l’amic de Bàrbara Rey i tirà absolutista de la millor de les ventrades, ja va escenificar el seu retorn entre aquells crits de Viva las cadenas que tantes coses ens venen a dir encara avui. Després d’aquest aperitiu, però, un ja compta les hores pensant en l’instant històric en què l’esquetx adquirirà la categoria de suprem, i que no serà altre que el dia que passi per la vicaria Felipe Juan Froilán de Marichalar i de Borbó, gran mascle alfa d’aquesta Espanya genuïnament cañí. Serem allà, però, escarxofats davant de La 1, assaborint un espectacle on el decorat ja cau en el primer acte i, per tant, no caldrà esperar a mitjanit perquè la carrossa es converteixi en carbassa.