A contracorrent

Algú em va explicar que, mentre sentia un discurs que lloava la institució pública on treballa pels mèrits oficialment reconeguts a través d’un sistema comptable de suposades excel·lències, estava pensant en una altra manera possible d’interpretar aquelles xifres o, de fet, en una altra manera de comptar: quants mals de ventre, quantes nits sense dormir, quantes angoixes hi ha al darrere d’aquests “mèrits”?

Pensant-hi se’m va fer present Perfect days, pel·lícula amb la qual Wim Wenders sembla haver connectat de nou amb un públic quan potser ni ell mateix ho esperava. El cineasta alemany hi segueix la quotidianitat d’un home que treballa fent neteja de lavabos públics a Tòquio. És possible que el personatge, interpretat pel gran Koji Yakusho, hagués fet alguna cosa vergonyosa en el passat que l’ha dut a una vida solitària, senzilla i discreta. Tant se val. El cas és que s’ha convertit en un home sense ambicions de competir i de figurar socialment i que, amb una repetició diària d’accions quasi ritual, defuig el frenesí del món contemporani. A més, sense estar pendent del mòbil, cultiva les seves aficions amb una tecnologia anacrònica: fa fotografies analògiques que han de ser revelades i escolta la seva música preferida (feta també en altres temps: Nina Simone, Janis Joplin, Van Morrison, Lou Reed) en “cassets”. Què fa que el personatge i el film resultin atractius? Per què van a contracorrent? Festejar-los és una manera de contradir-nos? Canalitzen la nostàlgia d’una vida reposada, desangoixada i desenganxada dels estímuls de les noves tecnologies? En certa manera, és una pel·lícula d’autoajuda? O és que a les sales de cinema ja només hi va gent que està una mica fora del temps?