Cant coral a Catalunya

Examinant els fulls d’inscripció dels cantaires masculins de l’Orfeó Català –entre el 1898 i el 1915– Pere Artís recull 61 noms, i en l’apartat corresponent a professió hi troba el següent: comerç, 30; ebenistes, 4; argenters, 4; sastres, 2; escultors, 2; dependents, 2; impressors, 1; professors, 1; jornalers, 2; paletes, 1; fusters, 2; enquadernadors, 1; fideuers, 1; confiters, 1. Alguns oficis són assimilables, però és de remarcar la intenció de precisar dels qui, en comptes de dir simplement “comerç”, especifiquen fideuer o confiter, i encara és més significatiu notar que en els fulls d’inscripció de les cantaires l’apartat corresponent a la professió sempre és deixat en blanc.

Això que he transcrit no és més que una petita mostra del llibre El cant coral a Catalunya (1891-1979), que ha escrit Pere Artís i Benach i ha publicat Editorial Barcino, amb la col·laboració de la Fundació Güell i de la Fundació Maria Francisca Robiralta. Duu un pròleg d’Oriol Martorell, que afirma que aquest llibre tant “captivarà els lectors directament interessats pel tema de la música coral com tots aquells que vulguin completar i aplicar la seva visió general sobre l’evolució cultural i social d’uns anys, prop d’un centenar quasi, tan decisius en la nostra pacífica lluita per assolir una més plena identitat nacional”.

Em penso que poques vegades es pot dir amb tanta justícia com en aquest cas allò de “finalment tenim una obra que omple un buit”, i l’omple, a més, amb un gruix d’informació impressionant. Pere Artís ha viscut –i viu– el cant coral des de diversos camps, i això li ha permès d’emprendre una tasca que no era gens fàcil. I és curiós que un país tan “coralista” com el nostre no hagués sistematitzat encara en un estudi prou complert una història d’aquest moviment. Per tal de fer-nos càrrec de l’abast del volum cal dir que s’hi analitzen els antecedents, Lluís Millet i la seva llavor, els grans moments de l’orfeonisme, la Catalunya idealitzada i la mística del sentiment patriòtic, les entitats, les assemblees, els aplecs, el repertori, les manifestacions destacades, els orfeons durant la guerra, les dificultats de la postguerra i el relleu generacional, amb la creació de noves corals, el Secretariat d’Orfeons, etc. La documentació complementària al text és molt abundosa –xifres, fotografies (algunes de les quals veritables peces històriques) i notes que van molt més enllà del clàssic “peu de pàgina”: sovint reprodueixen cartes i material molt significatius, com la petició del governador civil W G Oliveros a Joaquim Renart de canvi de nom de l’Orfeó Català.

L’aparició d’aquest llibre farà reflexionar positivament, n’estic segur, a tothom qui, d’una manera o d’una altra, se sent vinculat a la tradició del cant coral, que és un dels signes de la nostra personalitat col·lectiva. Perquè el cant coral va sempre més enllà de la música, però tampoc no deixa de ser música. És una activitat que té una dimensió que depassa l’àmbit artístic i adquireix una significació social que en aquest treball de Pere Artís queda àmpliament reflectida; sense una consciència d’aquest abast, el nostre cant coral quedaria mutilat en la seva funció històrica; però al mateix temps, ¿com ignorar que triar el cant coral és triar una eina artística, amb la indefugible exigència que això suposa? Si se’m permet el joc expressiu dels mots, es tracta que, a l’esperit del cantaire, s’hi afegeixi el progressiu rigor del cantant.

Aquest llibre pot fer un bon servei per a prendre consciència d’aquesta doble condició.