Trucar a la porta

“Mira, soc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell, i ell amb mi.” És una cita del llibre de l’Apocalipsi, i aquest trucar també el va fer servir Pere Dalmau per titular un llibre per a joves, del qual va ser coautor. Ell mateix va trucar a moltes portes, i molts van trucar a la seva, durant la vida que aquesta setmana ha deixat enrere als 76 anys en la lluita sempre desigual contra el càncer. Pere Dalmau, nascut i enterrat a Vinyols i els Arcs (Baix Camp), va ser ordenat capellà a la parròquia de Sant Esteve del meu poble, Vila-seca (Tarragonès), que també va ser el seu primer destí com a vicari des del 1975 fins al 1982. I no cal dir que després hi va haver una pila de pobles i parròquies, i també Reus. A tot arreu per on va passar –com a teòleg i a diferents organismes diocesans– va deixar petja, va remoure estructures i consciències, sempre inquiet. Un missatge de whapp de l’amic Josep Tarragó em feia anar fins aquells anys de joventut recordant com ens va marcar positivament amb la seva manera de fer, compromís i exemple vital. També es dedicava a cuidar la terra, feia de pagès i va ser membre d’Unió de Pagesos, i en va compartir neguits i lluites. A la nit parlava amb Francesc Escribano de Pere Casaldàliga, i del seu nou llibre La terra i les cendres, on repassa el llegat del manresà i bisbe de São Félix do Araguaia, en aquest Brasil entre Lula i Bolsonaro, i de les causes en aquell moment on tot era o blanc o negre, i on la llei era purament decorativa. Escribano ho ha anat seguint directament. I aquí de nou el compromís amb els pobres i una fe transformadora. I encara aquests dies el record als 10 anys de la mort del també capellà, filòleg i savi vital Modest Prats, coautor d’El futur de la llengua catalana, un text preclar. Són tres casos ben diferents, però que ens mostren una manera de fer d’una Església allunyada de l’or i l’escàndol, i sí oberta i connectada amb el país i la lluita contra la desigualtat.