L’home contra el gratacel

Se sol creure que això de les lluites veïnals és propi de barris d’extraradi, espais deprimits, de renda baixa, personal acostumat a aconseguir allò que es proposa a còpia d’empunyar megàfons, pintar pancartes, tallar carrers i, si cal, fins i tot segrestar autobusos per aconseguir un millor transport públic. En aquesta lògica de les coses, sembla que un barri com el de la Zona Universitària, integrat en el mapa de Pedralbes, on hi ha establerta una de les agrupacions veïnals amb un nivell de renda més alt del país, no tingui cap necessitat d’articular una lluita ciutadana perquè allí tot ja ho tenen fet, tot ja els ve donat.

Res més lluny de la realitat. En aquesta ciutat no es pot dir que la seva administració local no vetlli pels seus administrats i per la millora de les seves condicions de vida, però també és una gran veritat quan s’afirma que molts avenços als barris s’han aconseguit amb la gent organitzada i reivindicant els seus drets. I la Zona Universitària no és una excepció.

La lluita veïnal demana molta implicació, moltes hores de feina desinteressada, molt picar pedra, molts nervis davant el que sovint és un mur de silenci i incomprensió de l’administració, per això no és estrany que la figura de Josep Maria Guillumet –el president de l’associació veïnal de la Zona Universitària– sigui la d’aquells homes que corden el cinturó a l’últim forat de la corretja perquè tot es consumeix en el constant anar i venir i en la pesada digestió de tantes preocupacions. Home de figura entre altiva i bondadosa, sembla un cavaller errant enderiat a plantar cara a les adversitats, errant no perquè no tingui rumb sinó perquè no para. I l’última dèria d’aquest líder veïnal i l’associació que representa no és cap molí de grans aspes giravoltant, sinó un altre tipus d’edifici gegantí, més alt encara, un gratacel del segle XXI contra el qual s’ha decidit a plantar batalla. I fins a les últimes conseqüències, que vol dir fins als tribunals si fes falta.

Per sobre l’avinguda Diagonal, a tocar de la facultat d’Econòmiques, amb façana al carrer Keynes i quasi menjant-se el passatge Josep Canals hi ha projectats dos edificis per a usos universitaris, un dels quals tindrà 47 metres d’alt. El projecte ja ha superat el primer tràmit i ara es troba en fase d’exposició pública, on ha topat amb l’oposició dels veïns.

El que preocupa a Guillumet i companyia no és només el miler de persones que faran ús del nou edifici i que encara sobrecarregaran més un barri que de dilluns a divendres és un formiguer d’estudiants, mestres i d’altre personal universitari, sinó la forma de gratacel, que comportarà un fort impacte. Guillumet sap de què parla. Ha dedicat la seva vida a l’urbanisme, amb participació en l’administració pública, i sosté que la Universitat ja ha esgotat la capacitat constructiva en aquella zona del campus i que les característiques del projecte obliguen a tramitar una reforma del pla general metropolità (PGM), cosa que no s’està fent.

Guillumet denuncia que ni s’ha demanat la seva opinió ni se’ls escolta. “La base de l’urbanisme públic és el diàleg amb els veïns”, assevera. Ho diu ell i ho diu la llei d’urbanisme, “Es garanteixen [...] els drets d’iniciativa, d’informació i de participació dels ciutadans en els processos urbanístics.” És simple, no cal anar a la universitat per entendre-ho.