La violència més execrable

Ahir el dia va arrencar amb una notícia terrible. Els Mossos investigaven la mort d’una mare i els seus dos fills a mans del seu pare, un cas que es va descobrir després que l’home se suïcidés llançant-se a les vies del tren a l’estació del Prat. Van passar unes hores fins que es va confirmar que era un nou cas de violència vicària, tot i que des del principi ja estava prou clar. Tant, que la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, va anunciar la creació d’un gabinet d’expertes per prevenir-la després que es conegués el crim del Prat. Violència vicària: si prou execrable és la violència que alguns homes exerceixen sobre les seves parelles, es multiplica per molt quan l’apliquen als fills amb l’objectiu de fer encara més mal a la dona. Es tracta d’un fenomen que, lluny de remetre, creix. Aquests primers mesos del 2024 estan sent els pitjors a Catalunya des que es van començar a comptar els casos de menors assassinats pels seus pares o les parelles de les mares en el context de violència vicària: un total de cinc infants de 2, 4, 5 i 8 anys –en els cas del Prat, bessons. Són casos que ens esgarrifen com a societat, que ens fan estremir com a mostra del mal extrem, que ens omplen d’impotència mentre pensem com es poden evitar. Ens venen al cap les paraules de sempre: erradicar el masclisme, educar en els valors igualitaris... També ens hauríem de plantejar si el dret dels pares maltractadors a veure els seus fills ha de passar per sobre del dret dels menors a viure en entorns lliures de violència. Perquè agredir la mare és agredir també els fills.