Exercici de comprensió a banda i banda

Proposa el president de la CEOE, el senyor Antonio Garamendi, que els treballadors de totes les empreses rebem la nòmina mensual completa i que siguem nosaltres els encarregats d’ingressar a la Seguretat Social els diners que es gasta la patronal a pagar les nostres cotitzacions. Hi voto clarament a favor. Ho faig sempre, amb comptades excepcions, si un simple gest ens permet posar-nos a la pell de l’altre. Com és d’important, l’empatia. Que amb una mica de sort, si la proposta va endavant, arribarem a comprendre que si no tenim un sou més elevat, en molts casos es pot dir més digne, no és perquè l’empresari no sigui generós. És simplement que l’Estat el crivella a impostos i la vaca no dona per a més. Dels beneficis ja en parlarem un altre dia. Perquè ja sabem que a qualsevol nòmina queda reflectit el que l’empresa paga per nosaltres, però fa tant que els números estan glaçats que ens hem oblidat de revisar aquell paper. Així que molt a favor d’aquesta proposta, però sempre que els empresaris facin el camí a la inversa, i també experimentin en primera persona allò que poden fer sentir als seus empleats. Sobretot aquells treballadors que fan més hores de les que fixa el seu contracte –i pobres d’ells que no les facin–, els que suporten actes d’intimidació o maltractament verbal cada dos per tres, els que viuen encadenats a la consecució d’objectius o els que veuen com no es respecta el seu període de vacances. També els que els va en l’ofici treballar a temperatures pròpies del desert o del pol Nord, o sofrir una pressió dels clients o dels usuaris que no es paga amb diners. Quin exercici de comprensió més interessant que sortiria. I després, que ens expliquin que els sortim massa cars.