Cartes perses

Quan sovint viatjava tenia el costum d’escriure cartes. Per descomptat, parlo de l’època anterior a l’existència d’internet. Quan la tinta era la sang de la paraula i el paper el seu suport intrínsec. Negre sobre blanc: un sobre i, segons quin fos el cas, un o més segells. Les grans oficines de correus de Calcuta, Katmandú, Bangkok o Kuala Lumpur eren veritables fites marcades amb un cercle en el mapa. Indrets de pelegrinatge on poder enviar o rebre —sense saber del cert si hi trobaries res— la correspondència. Poques coses hi ha tan emotives com rebre una carta que ha recorregut mig món. I reconèixer el remitent per la grafia. I sentir-la al tacte i sospesar-ne l’embalum. I tenir paciència en triar el lloc i el moment precís per obrir el sobre i llegir-ne el contingut.

I és que l’epistolar, a més d’una forma d’art, és un gènere tristament en vies d’extinció. De fet, una part de la nostra tradició té els seus orígens en un seguit de cartes. Les epístoles paulines —incloses les pseudoepigràfiques— són textos seminals del Nou Testament; així mateix, van escriure’n Ciceró i Sèneca, i els dos soldats de la dinastia Qin —fa més de dos mil anys— on es manifesta la nostàlgia i la dissort en el context d’una campanya militar contra l’imperi Chu. Deia Goethe que un recull de cartes és un dels millors llegats que ningú pot deixar en vida. Jo, certament, així ho penso. Perquè, al capdavall, res no sabríem del bellíssim intercanvi entre la poeta Vittoria Colonna i Miquel Àngel Buonarroti. Ni de la bellesa que traspua el dolor a De profundis, el zenit literari d’Oscar Wilde, justament una extensa carta que escrigué, adreçada al seu amant, Lord Alfred Douglas, durant la seva etapa a la presó de Reading.

Recordo bé que tant podia escriure cartes en una petita taula dins d’un antre situat al bell mig del Chinatown de Singapur o a l’ombra de Somerset Maugham o Joseph Conrad a l’ala antiga del luxós hotel Oriental de Bangkok. Sempre a mà, en resposta a una correspondència que és la paraula clau per entendre la importància substantiva de qualsevol epistolari: el fet de trobar en l’altre un interlocutor amb qui poder avenir-se; poc hi fa si les missives parlen de conceptes o d’idees o, senzillament, si són un mosaic d’anècdotes per posar-se al dia. En qualsevol cas, la carta és el mirall de l’ànima de l’ésser que ens habita. Amb una càrrega poètica que, en alguns casos, revela la nostra naturalesa més oculta.

Des d’un punt de vista literari, la desaparició dels epistolaris representa una catàstrofe. Per sempre s’esvaeix el rastre de com es van bastir judicis i opinions i l’obra de tants escriptors —i homes i dones del món de l’art i de la ciència—, a més del seu context ideològic, així com de la vida quotidiana d’aquelles persones anònimes que formen —i són part— de la història. La història mateixa perd una de les seves fonts cabdals. I siguem clars en això: el fet d’escriure a mà implica una destresa i pulcritud que demana un temps que no és el temps de la tècnica. És per això que les noves tecnologies, inclòs el ja vetust correu electrònic, no han pogut fins ara igualar la qualitat ni quantitat de literatura epistolar. No és el mateix un sobre que un teclat i una pantalla. La vàlua d’un aplec de cartes pot ser incalculable per conèixer a fons els matisos d’allò que jo anomeno —per quotidiana que sigui— la intimitat transcendental.

Per això des de fa un lustre Feliu Formosa i jo ens dediquem a l’art epistolar, com una manera de resistir els signes dels temps. Puntualment, cada setmana o cada dues ens escrivim —via correu electrònic, això sí— una missiva de prou extensió on la vida transcorre entre projectes de traduccions i llibres. Un “desfogament”, com li diu l’emperador Adrià a Marc Aureli, en la llarga epístola que Marguerite Yourcenar convertí en unes memòries —la novel·la epistolar és tot un gènere—. Al capdavall, escriure cartes s’inscriu en la necessitat que tenim d’intimar. I és aquesta necessitat, la qualitat que evolucionà en pulcritud i, en darrer terme, en literatura de gran categoria. Ara, tot aquest paisatge virtuós, el de les bústies i els carters que habitaven els carrers de pobles i ciutats, una forma de civilització humaníssima, ha quedat esborrada en nom de la fredor de l’era tecnològica. Però la necessitat de comunicar-se a través de la paraula escrita persisteix entre nosaltres. I és que una carta també és una forma d’estimar.