I on són els pares?

Diferents professionals de la psicologia que treballen a escoles de la demarcació de Girona em comenten que els centres educatius estan desbordats per l’increment de casos d’autolesions d’infants i adolescents, al marge de moltes altres dolences psicològiques que recauen sempre sota el paraigua dels professionals de l’educació. L’escola no és ni ha de ser el calaix de sastre de la renúncia de funcions i de responsabilitats dels pares i mares, i aquests no poden dimitir de tot allò que els correspondria. Darrerament, les escoles han de lliurar una batalla complexa contra un munt de tendències, addiccions, obsessions, comportaments, pressions, agressions i modes que fan molt més vulnerables els infants i adolescents i que posen en risc la seva salut mental. Tant és així que els darrers estudis indiquen un augment significatiu dels intents de suïcidis en adolescents i fins i tot en universitaris. Però, ha de ser l’escola qui ha de fer front a aquesta problemàtica o han de ser els pares i les mares qui haurien de prendre la iniciativa de gestionar, afrontar i intentar resoldre les noves afeccions d’infància i adolescència? Vivim en una societat en què probablement ser pare o mare no és fàcil per l’alt grau d’influències externes i de pressions que avui dia reben els infants. Però sembla que, precisament per aquesta complexitat, els pares han optat per actituds de protecció excessiva dels seus fills, fins al punt que els psicòlegs clínics estan farts de rebre visites i consultes per problemes d’actitud i de comportaments dels nens i nenes que només són problemes d’educació o de falta d’educació donada per part dels pares i que res tenen a veure amb l’assistència mèdica. L’escola ha d’assumir molts papers i ha de millorar molts aspectes, però en cap cas ha de substituir el rol dels pares per la renúncia d’aquests. I els pares no poden pretendre que els centres educatius, a més de donar formació als seus fills, també els resolguin els problemes de conducta o d’actitud que haurien d’haver gestionat les famílies. Si seguim així, correm el risc de fer inviable la gestió i el funcionament de les escoles davant una societat que perd el nord en molts aspectes.