Opinió

De reüll

La Marlborough

L’any 2006, a les portes de la crisi mundial, la firma Marlborough obria a Barcelona una filial de la seva marca de galeries d’art. Tenia el seu punt que una gran multinacional apostés per una ciutat perifèrica que pintava, i pinta, tan poca cosa en el mercat artístic internacional i amb un mercat local en hores baixes. La Marlborough, fundada el 1946, era tota una institució. Va venir la crisi i no només no va tancar, sinó que es va traslladar d’un pis del carrer València a uns baixos d’Enric Granados, un carrer que durant un temps va donar vida a l’històric Consell de Cent. Això succeïa el 2014, en un moment de molts canvis en el mapa galerístic de la ciutat, marcat per clausures d’espais emblemàtics (la René Metras), la fugida d’altres a noves zones (Carles Taché va escollir Montjuïc i Senda, Trafalgar, un sector que amb els anys s’acabaria consolidant i avui és el més dinàmic) i l’obertura de projectes singulars, com ara El Quadern Robat d’Anna Belsa, que tristament va abaixar la persiana l’any passat. Ara la Marlborough també s’acomiada. Els seus responsables han anunciat de sorpresa que liquiden totes les seus actuals: l’original de Londres, la de Nova York, la de Madrid (que va obrir el 1992) i la de Barcelona, on cada pèrdua cultural ja sabem com acaba sacsejant el seu paisatge, gairebé mai per bé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.