L’home de la medalla al pit

Ja ve la dona, que es diu Maria, a qui en Lluís d’ulls somrients, com un infant que se sap trapella, li ha dit: “Vine, mira.” I ella, decidida, que és mestressa de mig carrer i quasi de mig barri, mestressa també de la vida, d’aquells que se la guanyen i dels que se la saben guanyar, agafa el medalló, que rellueix com un dia esclatant d’estiu damunt l’arena de la platja de la Victòria, i les seves dents doctes mesuren amb una precisa pressió el preciós metall. És or! I a fe de Déu que ho és.

És or trenat en delicades corones de llorer. Llor, perquè aquest és l’honor que toca fer als millors. Or, perquè ningú pugui dubtar que ho són, els millors. I també petites pedres de color de maragda, com petits botons d’honor, incrustacions de glòria, i encara una cinta blava i roja, quasi de congregació sacramental, de confraria de l’excel·lència. Una cinta per dur l’orgull penjat del coll, com el germà major d’una processó dels bons homes, com la distinció que assenyala el capitost dels més lúcids, el capità dels embriacs, no d’alcohol, sinó de l’art, del més bell art.

El Lluís, la Maria i tot el carrer de la Cendra rellueixen de festa al ritme de l’“Ole” i “Ole”, les palmas, el baix rítmic, la trompeta i el saxo improvisant, la música que brolla d’aquest racó del Raval que porta per nom el del Taller de Músics, llinatge d’intèrprets, destil·leria del cant, acadèmia de la solfa, universitat de l’art, camí de la vida. I ara també premi, medalla d’or recollida de les mans de la reialesa, no pas amb genuflexió, sinó amb elegància, noblesa d’artista quasi amb duende... Ai, no, que el duende no existeix, oi, Lluís?

A l’home a qui no li va la corbata al coll, perquè és més de punys que no de llaçades, fill de casa de mocador al front sota el sol de l’asfíxia, de mocador per a la suor i no per a la solapa, llueix amb orgull de proletari de la cultura la condecoració àuria a les belles arts. I ho fa de portes enfora perquè l’honor és per ser compartit i el goig és per ser viscut amb totes les Maries del barri, que el Taller no seria el dels músics sense la sang que bull pels carrers del Raval.

Un racó de món que és com la tercera pàtria d’aquest home nascut en un llunyà Jaén i criat als descampats del barri de Roquetes. Alletat en les ganes de viure, i de ser, de construir i de fer sentir, il·luminat per l’àngel cantaire dels que han capturat el duende a força d’hores i hores d’ofici, perquè quina cosa és la mística del duende si no l’encreuament de tres camins anomenats talent, sort i treball. Oi, Lluís?

Uns masteguen or, els altres tan sols arriben a poder donar un cop de veu i després hi ha els que canten, els que interpreten, els que construeixen la màgia del cant i de la música damunt un escenari. Aquesta matèria noble és la que busca en Lluís, des de fa anys, en un trànsit per dècades de feina infatigable. Capturar ànimes per construir talent, construir aules i il·luminar escenaris, a això s’ha dedicat Lluís Cabrera.

“De l’aula a l’escenari, aquesta és la filosofia del Taller”, diu l’home de la medalla al pit, i per això la celebra, perquè sembla molt fàcil però només ell sap quanta dedicació hi ha darrere els bravos al gran Poveda, els flaixos a la genial Rosalía, les reverències a la gran Mayte Martín.

Que Barcelona s’arrenqui per tu, Lluís, pels camins on es mastega la pols, per tots els cels i totes les músiques i pels angelets del cante.