El voraviu
Jocs olímpics, dia 100
No hi ha manera que ens traguem del cim cap pedra tosca pendent
A finals d’any el govern va fer públic el desistiment de la persecució d’una candidatura per als Jocs Olímpics d’hivern del 2030. La manera de desdir-se’n va ser tan estranya com la insistència que s’havia mostrat a perseguir l’objectiu, sols o en companyia de l’Aragó i l’inefable Lambán. Vaig interpretar i vaig escriure que la raó de fons de la renúncia podien ser els jocs olímpics de temes pendents en què ja competim de fa temps i que en aquell moment tenien com a mínim 17 pedres tosques a què ens havíem d’afrontar. A saber: 1. Pressupostos 2024 de l’Ajuntament de Barcelona, del govern de la Generalitat i general de l’Estat. 2. Hard Rock. 3. Aeroport del Prat. 4. Quart cinturó. 5. Dèficit fiscal. 6. Llei d’amnistia. 7. Traspàs de Rodalies. 8. Català a Europa. 9. Suspens del PISA. 10. Les tres taules de diàleg. 11. La sequera i les restriccions. 12. Les eleccions europees. 13. Les eleccions catalanes. 14. Els mediadors. 15. Els càrrecs caducats de la judicatura. 16. El decret òmnibus. I 17. La reina Letícia i en Jaime del Burgo. Unes, com els pressupostos, han passat directament a millor vida per l’expeditiu camí d’esterniar-les. Fora! Recorrerem a pròrroga! La gran majoria són a sota la catifa perquè s’han avançat les eleccions catalanes. Resoldre, el que es diu resoldre, el decret òmnibus i una mica la sequera perquè al març van caure quatre gotes. Cent dies després, no hi ha res més. Ja ho veurem d’aquí a 100.
