Els pobles de l’Empordà
“Garrigàs? Vaques marcant el pas!” és un vers del poema que Montserrat Vayreda va dedicar al meu poble. Un vers que, per un costat, m’acreix una mena d’exultació i, per l’altre, un cert entristiment. Exultació perquè es tracta d’una afirmació contundent i primària, sòlida i antiga, aplomada i terral, que em fa pensar en l’epigrama que Fages de Climent –preferit de la poeta– va fer a Josep Pla: “És tan obert l’Empordà/ ample, esbatanat i llis,/ que l’home que escriu més pla/ ha pres el nom del país.” Tots són versos gairebé tel·lúrics, complementaris del pastor, la sirena, l’amor i la cabana, prou més celestials. L’entristiment: fa dècades que, en pobles com el meu, no hi habita ni una sola vaca. La Montserrat havia vist, a Garrigàs i a tants d’altres llogarrets, petits ramats de tres, quatre, cinc vaques, que de bon matí i cap al tard anaven a abeurar-se a la font. Ara un pas, ara un altre, avançaven pel camí de l’aigua abans que, al captard, no fossin munyides. En fi, ara ens assortim de tetrabriks. Tot això ve de la magnífica sessió que, sobre el poemari, ens han ofert Anna M. Velaz i Mercè Cuartiella, curadora i presentadora de l’aplec que en el seu dia va escriure Montserrat Vayreda i que llavors va ser publicat amb il·lustracions de Lluís Roura. Ara Brau Edicions l’ha reeditat en un format més accessible de manera que tothom, sigui de l’Alt o del Baix Empordà –o visitant foraster–, pugui trobar-hi, no només els poemes dedicats als caps de municipi, sinó també les composicions que acompanyen tots els nuclis que formen part de cada entitat municipal. Segurament és Horaci el referent més constant en la intenció de l’autora de retratar poèticament la comarca que en alguns aspectes ja només existeix en la memòria i que aquestes poesies fixen i el tornen perenne. En aquest Empordà preturístic i literaturitzat, ens són presentats treballs de pagès avui capvesprals, costums ancestrals i ressons de la memòria popular, oliveres vellíssimes i postes de sol, paisatges i carrers, fonts i rius, ermites i parroquials, castells i camins trepitjats per l’autora i tot conegut de primera mà –Montserrat Vayreda va ser una gran caminaire–. Un món per conèixer-lo, o per enyorar-lo, exquisidament destil·lat en versos.
