Incògnites electorals

És lògic que des dels partits prevalgui la motivació del vot per sobre d’altres consideracions, ja que el vot no es diposita fins al dia de les eleccions, i fins llavors en teoria tot és possible. Però quan fem anàlisi política –sense oblidar que tothom té inevitablement les seves preferències– toca auscultar el pols dels diferents sectors de l’electorat a partir del que ha passat en altres eleccions, prendre nota de com s’ha percebut la gestió dels polítics, tant dels que estan al govern com a l’oposició, i fer anàlisis a partir de previsions basades més en allò probable que no pas en allò possible. En les eleccions del 21-D, sota el 155, vam descobrir que una part important –no majoritària– dels votants de Catalunya va decidir votar l’opció més bel·ligerant contra la república catalana: Cs. Era l’opció que més desacomplexadament va aplaudir la brutal acció policial contra l’1-O, fins i tot per sobre de les sigles dels responsables directes. Aquest electorat ha anat retornant el seu vot a l’espanyolisme pragmàtic. Després de l’aprovació de l’amnistia, però, és una incògnita saber quines sigles votaran. Que Illa tingui o no un o altre resultat dependrà d’aquest vot, més enllà del cas Koldo. L’altra incògnita és saber si l’electorat respondrà a la pugna i la crida nacional que ha proposat el president Puigdemont després de demostrar que és possible obtenir victòries sense signar renúncies sobre els nostres drets nacionals. Les bromes sobre la “confrontació intel·ligent” es van acabar de sobte en les passades eleccions espanyoles i la seva proposta de pacte històric. Pretén recuperar i reforçar les màximes àrees de sobirania sense sotmetre’s al joc de l’Espanya integrista dels dos blocs espanyolistes.