Tribuna
En contra dels pactes nacionals
“Penso que la política dels pactes nacionals és pròpia de la feblesa, i que neix, si no de la covardia, de la incompetència o de la impotència
“El pacte, en el fons, pretén minimitzar el conflicte, si no negar-lo, en nom d’un inexistent interès general políticament asèptic
No sabem com treballarà el proper govern de Catalunya, sobretot perquè no sabem qui governarà ni qui el liderarà. Però m’agradaria pensar que, si s’aconsegueix un lideratge fort i una majoria estable, el govern podrà fer realitat allò que la majoria de catalans hauran volgut, expressant-ho a través del seu vot a les urnes. I això, indefectiblement i des del meu punt de vista, hauria de voler dir acabar amb aquest mal costum d’anar governant a base de pactes nacionals per avalar qualsevol política.
Sí: penso que la política dels pactes nacionals és pròpia de la feblesa, i que neix, si no de la covardia, de la incompetència o de la impotència. No els tinc tots recollits, ni sé quins són encara vigents o si ja han decaigut. En molts casos no han passat de ser un estratagema publicitari que, després de ser anunciat al so de bombo i platerets, ha acabat en no res. Els pactes nacionals actuals semblen els perfectes substituts d’aquella vella però vigent cultura política d’anar creant comissions que serveixen no pas per resoldre els problemes, sinó per matar-los d’avorriment. Ara, a més de comissions d’experts –que també és una altra manera d’externalitzar responsabilitats–, es fan pactes nacionals.
De pactes nacionals n’hi ha de tota casta. Per la salut –amb diverses derivades, com per la salut mental–, per la llengua, per la societat del coneixement, per la indústria, la universitat, la interculturalitat, la transició energètica, l’educació, la reforma horària, la justícia, els drets de les persones amb discapacitat, l’habitatge, la cultura, la reforma de l’administració pública, la societat digital... I també ha contaminat la societat civil, amb pactes com els del procés, pel referèndum, per la democràcia o pel dret a decidir.
Però, quin és el problema dels pactes? No és bo que la gent es posi d’acord? Des del meu punt de vista, els pactes o bé solen acabar en declaracions genèriques que només busquen emmudir un conflicte sense proposar-hi cap solució, o si busquen resoldre problemes concrets, l’acord entre els diferents agents en discòrdia només és possible neutralitzant qualsevol acció decidida. El pacte, en el fons, pretén minimitzar el conflicte, si no negar-lo, en nom d’un inexistent interès general políticament asèptic. I és aquesta negació el que porta a la inacció governamental.
Parlo per experiència pròpia. Durant uns anys una quinzena de professionals de diferents sectors vam treballar, gratia et amore, en defensa de la necessitat d’una reforma horària a favor d’un millor benestar personal i col·lectiu d’un país horàriament caòtic. Vam morir d’èxit tan bon punt l’administració pública ens va fer cas. Ens van convertir en un Consell Assessor per a la Reforma Horària que inevitablement va caure en la lògica dels pactes nacionals. Però conciliar tots els sectors implicats en un pacte nacional –resultat d’un treball ingent de reunions i més reunions– va significar allunyar en el calendari qualsevol objectiu precís i, en el fons, diluir-los tots. I al primer canvi de govern es va dissoldre el consell i es va crear una direcció general i una oficina d’organització de congressos, el Time Use Initiative, naturalment en anglès. De llavors ençà, això sí, Barcelona ja ha sigut capital mundial en polítiques del temps el 2022, i diuen que en som un referent mundial. El lector ja ho deu haver notat en el seu dia a dia..., doncs jo tampoc. I en algun racó de l’administració es deu conservar algun exemplar empolsat d’aquell laboriós document –ara, més aviat perdut en alguna vella web–, signat en un gran acte públic al Palau de la Generalitat.
Governar a cop de pacte nacional –una mica com passa amb allò dels “processos participatius”– significa fer impossible un lideratge clar en coherència amb el propi programa polític, i comporta una dissolució de l’assumpció de responsabilitats, especialment si el pacte fracassa o, simplement, no porta enlloc. De tots els pactes nacionals signats els darrers deu anys, per no anar més enrere, seria bo fer-ne un balanç per avaluar, amb precisió, de què han servit. Puc entendre que és bo governar escoltant les diverses veus i interessos dels governats. Però oi que quan els partits es presenten a les eleccions ho fan confrontant polítiques diverses i fins contràries les unes de les altres? I no és cert que la majoria decideix quines vol, acceptant que els acords de governen obliguen a matisar-les? El que no pot ser és que, en el país del no a tot que som, tot quedi paralitzat pel fet de no ser capaços d’encarar-nos als conflictes propis de tota presa de decisió. Si us plau, qui guanyi, que governi!