Amb el dolor, no s’hi juga

És tan bèstia el patiment emocional experimentat per les persones que han estat víctimes de tortura als despatxos de la prefectura superior de policia espanyola, a la Via Laietana, que és molt freqüent trobar-se amb casos de víctimes que expliquen que van trigar molts anys a poder tornar a passar per aquest carrer, i n’hi ha d’altres que si ho fan avui encara procuren caminar per la vorera oposada.

És tan bèstia el mal físic que van rebre els torturats per la policia espanyola que és molt freqüent trobar-se casos de persones a qui els han quedat seqüeles de per vida, és a dir, el seu cos els recorda a través del dolor, cada dia de cada dia, que en un ocasió els van prendre la condició de persona, convertint-se en un ninot en mans dels seus repugnants torturadors.

És tan bèstia el que passava a l’interior de l’edifici de Via Laietana, 43 que aquell horror traspassava els murs on es volia amagar aquella pràctica inhumana. Hi ha testimonis que expliquen com acabada la guerra els crits que proferien les víctimes dels interrogatoris eren tan forts que s’escapaven per les finestres dels despatxos policials i arribaven fins als pisos dels veïns, als edificis que s’alcen en els carrers laterals.

És per tot això que seria indigne, deplorable, que el govern espanyol entrés ara en un joc semàntic, amb coartada jurídica, sobre el destí que es vol donar a la prefectura superior de la policia. “Designar l’edifici com un lloc de memòria”, i res més, no vol dir res. No cal que cap llei ho prevegi, ni que cap govern ho faci realitat, la gent i la seva memòria ja ho han designat. No només això, un faristol posat per l’Ajuntament al costat de l’edifici també ajuda a fer memòria del sinistre lloc que va ser l’immoble de Via Laietana, 43.

No es tracta de designar res sinó d’actuar, intervenir, transformar. I això vol dir desallotjar l’edifici dels usos policials que avui encara ostenta, usos que ningú sap quins són perquè sota l’argument de la seguretat ningú vol explicar què hi fa exactament la policia ocupant unes instal·lacions velles i caduques. Fer fora la policia, traspassar la titularitat de l’immoble a les institucions del país i convertir l’espai en un centre explicatiu. Això és el que cal fer.

Cal esperar que a ningú li hagi passat pel cap que en un tema tan sensible com aquest no hi ha millor moment per actuar que el de l’avantsala política d’unes eleccions al Parlament de Catalunya en què la presumible victòria socialista només està condicionada per la puixança que pugui tenir el vot d’obediència nacional que, de fa temps, ha fet seva la reivindicació de les víctimes de les tortures a Via Laietana.

Cal esperar, també, que el govern espanyol no hagi tingut en compte la casualitat de fer coincidir la decisió que prendrà dimarts vinent el Consell de Ministres d’iniciar els tràmits per anul·lar els consells de guerra de Lluís Companys i Salvador Puig Antich amb la festivitat de Sant Jordi. Notícia d’impacte amb embolcall de roses roges i quatre barres, no es pot pretendre millor diana política.

Cal esperar que la visita d’ahir del ministre Ángel Víctor Torres prometent tantes coses no respongui a un simple càlcul electoral. Amb el dolor de la gent, no s’hi juga, i amb el dolor encara viu, roent, de la Imma, la Montse, la Carme i la Merçona Puig Antich, encara menys.