De reüll
Falta imaginació
Quan es va anunciar que MNAC i Macba eliminaven els límits cronològics de les seves col·leccions (el primer acabava als anys quaranta i el segon teòricament començava llavors), em va semblar una gran decisió perquè significava que per fi algú, el MNAC, assumiria la missió de divulgar l’art català de tot el segle XX sense complexos i que l’art del XXI seria una eina fantàstica per dialogar, contrastar i revitalitzar el patrimoni medieval, barroc, modernista... Una dècada després, tinc la sensació que aquell missatge que es va llançar (“fora les cotilles!”) ha contagiat indefinició en els objectius del conjunt dels museus i que ha sigut una excusa per deixar al cubell molta roba per rentar i per anar estenent sempre els mateixos llençols. En lloc d’explotar els seus trets diferencials i diversificar relats, cada vegada els museus s’assemblen més els uns als altres. El Museu del Disseny DHub és un exemple clar: no és només que es vulgui desentendre dels fons històrics sinó que juga a ser un CCCB. La descoordinació de direccions és total i a aquells museus que encara conserven una singularitat els tocarà el rebre més d’hora que tard (penso en un Marès, que només pel nom ja provoca arcades als responsables de les polítiques culturals municipals). Falten recursos però fa l’efecte que del que falta més és imaginació.