El maig

A Catalunya participàvem, fa segles, d’un costum europeu antiquíssim: la festa de l’arbre de maig. ¿Es conserva encara en algun racó del Pirineu?

En resum, la festa consistia a anar al bosc i tallar un arbre especialment ufanós, que els joves duien al poble i dreçaven al mig de la plaça. Al capdamunt de l’arbre, anomenat simplement “maig”, sovint s’hi posaven llaminadures, que els infants volien abastar enfilant-s’hi pel tronc, a vegades pelat o untat perquè l’ascensió fos més difícil. Aquesta utilitat, però –aconseguir un premi–, penso que emmascarava l’autèntic i profund significat del maig, que era una forma d’homenatge a la natura i a la seva periòdica fertilitat. Plantar el maig té sens dubte un origen precristià i vitalista.

Al voltant del maig el poble ballava, i s’han conservat algunes danses pròpies d’aquesta circumstància. En el llibre Tradicions, mites i creences dels catalans, Xavier Fàbregas diu que a partir del 1976, a Cornellà del Terri, l’arbre maig torna a ésser plantat, i constitueix un element important del Ball del Cornut que anyalment té lloc a la població. Ens parla també de la Festa del Pi de Centelles –el 30 de desembre–, extraordinària segons la seva descripció, i que lamentablement desconeixem molts catalans. Els trabucaires saluden el pi amb l’espetec corresponent, l’arbre és entrat a l’església i tot plegat és ple de suggeriments pagans i cristians en acolorida barreja. Més modestament, al Figueró també homenatgen el pi.

Però prescindim ara d’altres celebracions i tornem al maig, a l’arbre maig, que era plantat habitualment el primer diumenge d’aquest mes. En certa manera, representava el culte popular a les forces misterioses que asseguren la constant regeneració de la vida. Escric aquestes ratlles el dia 20, tradicional festa del barri de Sant Baldiri, a Figueres. I conta Amades que “davant la façana de l’església d’aquest sant planten tres pins que constitueixen la presidència vegetal de la festa, amb ballada de sardanes. Un any un dels pins s’abalançà, caigué damunt d’un noi i li causà la mort. En càstig pel seu delicte, el pi fou conduït a la presó que aleshores s’estava construint i, convertit en bigues, fou emprat per als sostres de les cel·les. Durant molts anys, en lloc de tres pins se’n van plantar només dos, perquè el tercer estava tancat a la presó”.

Anècdotes a part, la pregunta és: la festa del maig pot ésser encara salvada? Més ben dit: podem aconseguir que tingui una resurrecció i una difusió més àmplia que abans? Penso que la festa de l’arbre de maig, que suposa la participació col·lectiva –i especialment activa per part dels joves– pot esdevenir una festa popular i nacional que lligaria el nostre passat amb noves formes d’expressió de sentiments comunitaris. Al meu parer, aquesta és una tasca molt apassionant i molt útil que escau a la Generalitat: fomentar que el folklore sigui recreat conscientment pel poble i serveixi de vincle d’unió. Tenim un any per preparar el maig del 81. Amb unes instruccions bàsiques, jo crec que molts pobles s’hi engrescarien.