Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Un cert revestiment
En aquests moments la Generalitat haurà d’afermar-se –entre d’altres– en dues direccions: en el camp estrictament polític i en el camp representatiu.
Els mots amb els quals defineixo aquests dos camps no pretenen de tenir un rigor absolut, confio que serviran només per a entendre’ns. Quant a la línia política de la Generalitat, dependrà en gran part d’una línia de govern (i diguem de passada que convindrà anar informant el poble que no confongui o superposi els dos conceptes; una cosa és la institució de la Generalitat i una altra el govern que durant uns anys determinats regeix aquesta institució). Vista l’actitud de la classe política espanyola, el progrés en la línia política no serà fàcil. Les abraçades no solen anar més enllà d’una fotografia-souvenir.
M’interessa més, ara, centrar-me en l’altre camp indicat. Entenc que la Generalitat ha de mostrar constantment una clara consciència de la seva funció representativa. Per escàs que sigui el seu poder, la Generalitat és el nostre òrgan de representació nacional. Els ciutadans ens hem d’acostumar –“mentalitzar”, que diuen ara– a plantejar les nostres qüestions davant la Generalitat i no davant el Govern Civil. Que sigui la Generalitat, aleshores, qui es mogui en la línia que cregui oportuna, o que cregui possible. Jo estic segur que l’actual president de la Generalitat ho veu molt clar, i que l’acreditada tenacitat del senyor Jordi Pujol tindrà una ocasió de manifestar-se en aquest camp; vull dir que hem d’estar decidits a “donar-nos importància” institucional i representativa, i aquesta autovaloració és perfectament compatible amb una visió lúcida de les pròpies limitacions. El president de la Generalitat, per exemple, no ha d’anar a tot arreu on el demanin. Sé que defensar l’actitud contrària és molt més “simpàtic” i més “popular”, però jo no he d’afalagar ningú, sinó dir el que penso. I el que penso és que un president italià, o suís, o fins i tot espanyol, exerceix el seu càrrec amb un estil que no és gens “casolà”. Hi ha una expressió que jo no dic mai, ni diré mai, parlant de Catalunya: “casa nostra”. Crec que hem de corregir aquesta mentalitat, que em sembla políticament errònia. El president de la Generalitat no és el president de casa nostra, sinó d’una nacionalitat històrica, en estat de crisi i d’esperança.
Jo sóc demòcrata, perquè la democràcia és el mitjà per a legitimar una autoritat. El senyor Jordi Pujol l’ha obtinguda, i ha dit que confia que el deixin ser un bon president. No em fico en l’aspecte de la pràctica política, però recullo el seu prec en l’àmbit de la representativitat: demano a barris, pobles i viles que no reclamin la presència del Molt Honorable com a ornament d’inauguracions de places o de fonts. No folkloritzem la presidència de la Generalitat. Hi ha en joc uns sentiments molt respectables, no ho ignoro pas, i les ganes d’actuar d’una manera “senzilla” i “a la catalana”. Això, ja ho sabem fer. Penso que ara hem d’aprendre a revestir-nos dels hàbits polítics que –mentre no canviïn les circumstàncies de la nostra societat europea– configuren les nacions normalment constituïdes. Comprenc que, als militants de CDC, els costi de deixar de cridar “Jordi!”, però caldrà mirar una mica més enllà.