Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Sobre l’aeroport
No tinc cap prevenció a viatjar en avió. Goso dir, fins I tot, que m’agrada, i en seria encara més partidari si no fossin les incomoditats anteriors i posteriors al vol. Conservo la il·lusió –pueril, geogràfica?…– de veure el paisatge des de dalt, a desgrat dels tràmits en terra, cada vegada més enutjosos. Els retards en la sortida, sobretot, són difícils de pair en un aeroport. La revista Editur parla de dos casos molt desagradables succeïts a l’aeroport de Barcelona. El 21 d’abril, el vol Barcelona-Màlaga està llest per a sortir. L’equipatge dels setanta passatgers ja és dins l’avió. El comandant de l’aparell demana permís per a envolar-se, i la torre de control el dona. L’avió corre per la pista i s’enlaira amb perfecta puntualitat. Però va buit. Els setanta passatgers s’han quedat a terra esperant passar el control de seguretat.
Pocs dies després, el 30 d’abril, és l’hora de sortida del vol Barcelona-Alacant. Tot l’equipatge a bord, i totes les places reservades. Un autobús ha embarcat part dels passatgers.
L’altre autobús es retarda i, quan finalment deixa l’edifici en direcció a l’avió, l’aparell ja ha tancat les portes i comença a rodar. Quan arriba a Alacant, l’avió ha de tornar a buscar els vuitanta-vuit passatgers entretinguts pel control de seguretat.
Aquells dies s’havia rebut una informació sobre un possible segrest d’avió d’Ibèria, i tothom volia complir el seu deure: la policia controlant i els pilots sortint en punt.
No cal dir que sóc partidari de la seguretat, però també la puntualitat és imprescindible. Sacrificar l’una a l’altra no és una bona solució, però encara es produeix sovint, un fet més il·lògic: efectuar un relatiu control i sortir amb una relativa puntualitat. Això és el que molesta més els viatgers. Sempre recordaré el control que vaig passar a Israel, de tornada a Barcelona. Una persona em va obrir les maletes i ho va mirar tot. TOT. Un exemple: em va demanar que obrís una llauna de tabac de pipa i regirà el tabac amb els dits per tal de comprovar que només hi havia, efectivament, tabac. Acabat l’escorcoll, la mateixa persona es dedicà pacientment a refer-me la maleta, amb una precisió i una amabilitat totals. Aleshores vaig passar al control personal. La bossa de mà. La roba que vestia. I encara un altre control: el psicològic. Una persona conversà amb mi uns moments, per fer-se una idea de qui era jo. Tots aquests inconvenients tenien dues contrapartides: jo podia confiar realment en la seguretat del vol –tots els passatgers havíem estat sotmesos al mateix procés–... i ens havien avisat que calia presentar-se a l’aeroport dues hores abans. I l’avió sortí en punt.
Els empleats i els funcionaris de l’aeroport de Barcelona són força amables, en general. És la coordinació, el que falla. ¿És manca de material, potser? ¿És manca d’agilitat o autoritat per a prendre una decisió en un moment de conflicte d’ordres? Un aeroport és una “unitat operativa” i cal assegurar-ne la coherència.
Bona notícia: el govern espanyol ha autoritzat, finalment, la línia directa Barcelona-Lisboa que havia demanat la TAP/Air Portugal, i que des d’aquesta pàgina havíem defensat repetidament.