El destí et du on menys t’ho esperes

Passava cada nit per davant d’un d’ells i ni se’l mirava. S’havia acostumat a trobar-se’l i, de tanta repetició, li resultava invisible als ulls. Formava part del paisatge del barri, com els gronxadors davant l’escola o la paperera atrotinada de la cantonada. No sabia si sota aquella muntanya de cartrons hi havia un home o una dona perquè només s’endevinaven uns peus amagats en unes sabates ronyoses que no facilitaven cap pista. Sabia que no causava nosa i que no havia transcendit cap història que fes pensar que era un perill tenir-lo allà. Mai se li va passar pel cap apropar-s’hi per si existia alguna forma d’ajudar-lo. Ni tan sols preguntar-li el seu nom. Tampoc va sentir curiositat per saber en quin moment se li va estroncar la vida ni com un dia, potser de forma sobtada, es va descobrir a ell mateix vivint al carrer. Sentia llàstima, això sí, però sentia també que poc podia fer ella per salvar-lo. El que no podia imaginar, quan es creuava amb aquella ànima de carrer, és que potser no estaven tan lluny com ella pensava. Que a qualsevol persona, malgrat tenir un dia a dia plàcid, se li pot esmicolar l’existència quan menys s’ho espera. Això ho va entendre anys després, quan l’acumulació d’un parell de fracassos personals, un de laboral i un altre de sentimental, la van dur a la ruïna econòmica i emocional. D’un pis de lloguer a una casa ocupada on l’alcohol i les drogues eren l’únic camí per subsistir a aquell infern, i d’aquella casa desvalguda, al carrer. Molt a prop d’aquell racó on durant molts dies havia observat, aliena als seus problemes i sentiments, una figura humana de la qual no sabia res. Ara, mínimament recuperada, es mira amb uns altres ulls tots els sensellar i sap que el destí et pot dur allà on menys t’ho esperes.