Quan els pares parlaven de política

A moltes cases, quan érem petits, es parlava de política. I molta canalla sèiem a dinar o a sopar i ens havíem d’empassar, tant si volíem com si no, aquelles converses sobre lluites sindicals a les feines dels pares i sobre fronts veïnals per aconseguir un món, i uns barris, molt millors dels que teníem. I probablement arribàvem a pensar que aquells progenitors motivats eren ben feixucs, i que la discussió no parlava de nosaltres, però aquell esperit batallador anava calant sense que ni tan sols en fossin conscients. Quan érem petits, a moltes llars no només se’n parlava, de política. També es practicava. I com que la canalla no estàvem inscrits a quatre extraescolars en paral·lel, ens vèiem obligats a acompanyar els pares a mítings i manifestacions i sessions de cançó protesta, i sense cap opció de desconnectar-nos de l’entorn gràcies a una pantalla i uns auriculars. Si t’agradava, bé. I si no, doncs també. Ni es discutia la possibilitat d’absentar-nos-hi, ni els pares ens deixaven amb la cangur de confiança per estalviar-se els quatre “m’avorreixo” de torn. I així vam créixer molts de nosaltres, entre el record turmentós d’alguns d’aquells actes interminables i el brot de la consciència de classe i de la convicció final que la política pot ser transformadora. Ara venim tots a plorar perquè la política s’ha transformat en un fangar i perquè el jovent està cada cop més desconnectat de les lluites a favor de la justícia social i perquè entre ells creix la simpatia per organitzacions execrables. Però quan parlem a les cases de política i de qüestions que afecten el nostre dia a dia, agraïm que la canalla no ens faci gaire nosa i es distregui amb uns instruments que ara usen per seduir-los aquells que els pares no volien veure ni en pintura.