Trampolí per a la falsa conciliació

Immersa en dies de fer trencaclosques per encaixar les vacances d’estiu amb la suposada conciliació laboral, se m’acut aprofitar la tarda de parc per comentar amb altres famílies si el dia 1 de maig volen organitzar alguna activitat conjunta. Galleda d’aigua gelada que em cau quan em responen que ja posades, podem buscar activitats pels cinc dies. Cinc dies de què? Doncs sí, el dijous dia 2 i el divendres dia 3 són de lliure elecció a molts centres, i llavors ja ve dissabte i diumenge: pont, palanca i trampolí fins al cap de setmana! I la mainada, on i amb qui se suposa que ha de passar aquests dos dies laborables que a efectes pràctics s’acaben menjant gairebé una setmana sencera de logística familiar? És la cirereta del pastís en el caos que representa organitzar l’estiu. Juny de jornada intensiva a moltes escoles, completada amb la darrera setmana no lectiva que dona el tret de sortida a un juliol i agost en què, en el millor dels casos, els casals esdevenen un respir logístic i emocional. Respir que va acompanyat, però, d’un esforç econòmic no escollit. I dic en el millor dels casos perquè, malauradament, no totes les famílies poden sufragar els més de dos mesos de vacances escolars portant la mainada a casals d’estiu, amb la despesa que això implica. I obviant, és clar, quin impacte pot tenir per a les criatures. I ara ve la cantarella que pretén desviar el discurs focalitzant el relat en si el problema és que les mestres fan massa vacances o viuen massa bé. I no, per aquí no anem bé. No anem bé perquè estem tornant a qüestionar, una vegada més, el paper de les docents en el sistema educatiu. I perquè al final, com sempre, el problema és estructural i no se soluciona traspassant responsabilitats a qui no té capacitat real de decisió. Perquè el drama es repeteix quan la mainada es posa malalta, o quan vols ser part activa de l’escola, on la teva criatura passa la major part d’hores del dia. La incompatibilitat horària és tal que queden poques escletxes per surfejar aquesta falsa conciliació, paraula que es deuen haver inventat des d’un dels molts despatxos des dels quals es legisla sense pensar què implica acompanyar un fill o una filla en aquest món. O de qui ja li està bé fer-ho des de la distància, o donant per fet que algú haurà de renunciar a la vida professional per dedicar-se a la maternal.