Benvinguts a Espanya

Mentre aquestes ratlles són escrites, Pedro Sánchez reflexiona sobre si val la pena continuar sent president de govern espanyol. I se non è vero, è ben trovato. Costa de creure que l’autor del Manual de resistencia claudiqui per una querella contra la seva parella, Begoña Gómez, interposada per un tipus amb les mans tan brutes com el líder de Manos Limpias, Miguel Bernad, un franquista de tota la vida, expert en denúncies falses, condemnat per extorsió i absolt fa quatre dies –sorpresa!– per la sala penal del Tribunal Suprem..., sí, la que presideix Manuel Marchena. És més probable, això sí, que Pedro Sánchez cregui menys en la justícia espanyola del que afirmava dimecres al Congrés, entre altres coses perquè ha vist des de primera fila i sense dir ni piu fins a quin punt l’artefacte judicial espanyol és capaç d’arruïnar vides, projectes polítics i famílies sense necessitat que hi hagi ni motius penals, ni motius reals, sinó senzillament a les ordres d’allò que abans se’n deia poders fàctics i ara deep state i que, en definitiva, és el poder amb majúscules, per sobre del bé i del mal, de la llei i les constitucions, del poble i la seva molesta dèria de voler escollir qui ha de governar el país. O perquè sap perfectament que aquest poder amb majúscules controla la justícia com qui toca les tecles del seu piano i disposa d’un exèrcit de minúsculs salvapàtries –diguin-ne polítics, militars, jutges, policies, fiscals, periodistes, empresaris, funcionaris...– per fer-los la feina bruta. Pedro Sánchez vol que ens creguem que és contra tot això que ell lluita i que és per això que ens deixa ara cinc dies per especular i reflexionar sobre la necessitat de corregir aquesta realitat repugnant (i alhora entretinguda) que és la lluita pel poder a l’Espanya plenament democràtica. I no li farem un lleig. Ja ens ho aclarirà dilluns. Però, home de Déu, no pretengui que ens creguem que això li ve de nou, ni encara menys que ignorem que tant ell com el seu partit, el PSOE i la seva filial catalana, formen part d’aquest tinglado d’una manera o d’una altra i que no els ha importat quan les víctimes del lawfare, la policia patriòtica, la persecució política, l’espionatge d’estat i la criminalització han estat altres.