El semàfor
Al monestir de Sant Daniel estan d’obres. Un semàfor, que gairebé ja és més famós que el de Llambilles, ens ordena el pas alternatiu a la corba on hi havia l’antic galliner. L’espera dura dos minuts justos. No hi ha dia que algun ciclista o conductor passavolant perdi la paciència, es pensi que el semàfor s’ha trastocat i se’l salti tan alegrement. M’hi he trobat més d’una vegada i, menys bonics, els he dit de tot. Algunes persones tenen tantes ganes d’arrencar corrents quan es posa verd que s’aturen just davant del que hi ha en direcció a Girona, impedint el pas als veïns que volen pujar cap al carrer Montorró. La vall de Sant Daniel tenia abans tres entrades naturals: la de Campdorà, passant per Can Miralles; la de la Font de la Pólvora, per Can Sirvent; i l’entrada més utilitzada, a ponent, per Sant Pere de Galligants. Aquesta darrera és la que ens mena directament a Girona i la que s’utilitza majoritàriament, però no deixa de ser el coll d’un embut. Sovint ens passa que voldríem recuperar el portal de la muralla, tancar-lo amb pany i forrellat –ni que fos només per una temporada–, i recuperar la tranquil·litat perduda. En el pla especial encarregat per l’Ajuntament de Girona als anys vuitanta es proposava obrir un altre pas. Llavors es va desestimar. Sortosament, tampoc no es va fer una sortida des de la variant: el col·lapse hauria estat terrible. Però en casos puntuals (incendis, urgències mèdiques, obres...) s’ha fet evident que l’accés a la vall resulta insuficient. Resumint: a nosaltres ens fan nosa els vehicles que pugen i als forasters els molesten els nostres. Tot plegat s’agreuja quan arriba Temps de Flors. Encara recordo, ara ja un xic enriolada, el breu diàleg que vaig tenir amb una visitant fa pocs anys. El seu grup volia entrar a la capella de Sant Nicolau. Feien una cua tan mal feta que travessava diagonalment el carrer de Santa Llúcia, impedint-nos l’accés a la vall. –“Haver deixat el cotxe a casa!”, em va etzibar amb tota la seva mala bava. –“Això és el que estic intentant fer: arribar a casa meva!”, li vaig dir jo, amb no menys mal humor. Va costar, però em van fer un passadís. Hostes vingueren... Enguany, tot s’hi ajuntarà: flors i semàfor. Ens caldrà molta paciència. És a fi de bé.