Tots tenim un policia dins nostre

Fa uns dies vaig tenir la idea d’usar una xarxa social per queixar-me que un policia de Badalona acabava de multar uns cotxes que estaven estacionats a escassos metres d’una escola, en una zona on, si bé és cert que una ratlla groga pintada al terra avisa que allà els vehicles no són benvinguts, també és veritat que fa mínim una dècada que s’usa per estacionar de forma provisional durant les entrades i sortides de les escoles. Hi ha com un pacte no escrit entre famílies i administració. Puc donar fe que els cotxes que reposen uns minuts allà no causen cap molèstia, ni als vianants ni a la resta de vehicles que hi passen. Com també soc testimoni que a les mateixes hores hi ha molts conductors que deixen el cotxe al lloc on els ve de gust, sovint un pas de vianants o un gual. El cas és que aquell dia l’agent només multava els cotxes que formaven aquella llarga filera, els que no feien nosa, i no pas els que realment impedien el pas a les persones. Vaig fer pública la queixa i el que em vaig trobar és un bon grapat de respostes recriminant una suposada defensa de la indisciplina i l’incivisme, sense comptar els que m’enviaven el detall de la línia groga, com si el carnet de conduir me l’haguessin regalat en una fira i no sabés el seu significat. Jo només estava demanant una mica de permissivitat –ni tan sols amb la meva persona perquè jo vaig caminant a l’escola dels meus fills– però la reacció de molta gent va ser la de treure a passejar el petit policia que, sobretot des de la pandèmia, portem dins nostre. O també sobresortien les lliçons sobre les virtuts de dur els fills a l’escola del costat de casa, com si fos tan senzill triar centre. Sé que les normes estan per complir-les, però sé també que de vegades gaudim massa assenyalant l’altre.