500 metres per robar a les iaies

A la meva ciutat hi ha barris on l’orografia és molt punyetera però, malgrat que els seus veïns s’han fet grans, hi ha molt poques solucions urbanístiques per salvar uns pendents d’una verticalitat que fàcilment poden recordar alguns trams del Fitz Roy. Hi ha algun ascensor que s’espatlla al ritme en què deixen de funcionar els trens de rodalies, i alguna escala o rampa mecànica que pot passar anys aturada. Així que la gent, sobretot la gent gran, s’ha acostumat a buscar-se la vida per desplaçar-se pel barri i la ciutat sense necessitat d’adherir-se a una bombona d’oxigen. No és estrany, doncs, veure persones, sobretot dones, que agafen un autobús per baixar a la parada següent. La mare és una d’aquestes veïnes que, cada cop que va al mercat, puja a un bus que la trasllada els 500 metres que hi ha entre la parada on compra la carn i casa seva. Ho fa amb una certa freqüència, així que ja s’ha acostumat a veure l’escena dels lladres d’àvies que en tenen prou amb un trajecte d’un parell de minuts per guanyar-se la confiança de la víctima, ficar la mà a la bossa i robar-li el moneder o el mòbil. La metodologia és sempre la mateixa. Atès que la majoria van carregades de la plaça, els ofereixen ajuda per pujar el carretó o el cistell i aprofiten aquella aproximació per pispar-los el que troben a mà. Sovint, ni tan sols pugen al bus. Fan veure que esperen una altra línia. Ara que la llista de víctimes és prou àmplia, sembla que les usuàries han començat a protegir-se’n, malgrat que hi ha persones que actuen de bona fe, i prefereixen fer l’esforç de pujar-se elles la compra. També hi ha un grup de dones que darrerament s’encarreguen de cridar als quatre vents i de forma dissuasiva: compte amb les bosses!