Necessito cinc dies per reflexionar

Apreciat director d’aquest diari: li avanço, a ulls de tot el món, que em veig en la necessitat de prendre’m cinc dies lliures per reflexionar –encara no tinc del tot clar sobre què, però sé que flirtejaré amb la possibilitat de plegar, tot i que intueixo que no ho acabaré fent perquè ni tan sols m’ho puc permetre–, així que properament li faré arribar per escrit les jornades en què m’absentaré. A hores d’ara no li ho puc concretar perquè no he valorat si m’interessa més que l’aturada afecti només dies laborables o algun festiu, però no s’amoïni, que no trigaré a posar-me d’acord amb mi mateixa. En tot cas, li faig saber del meu parèntesi laboral amb uns dies d’antelació per tal que no es despisti i comenci a buscar alguna columnista en funcions que ompli cinc dies aquests mig centenar de ratlles. Que ja sap vostè que ningú és imprescindible en aquesta vida, ni en aquesta feina, però a qui no li agrada que el seu entorn li vingui a recordar que som els més guapos i que, si marxem, se’ns trobaria molt a faltar –si em fa un mail ja serà suficient–. Ah, i dono per descomptat, perquè suposo que la reflexió que faré afectarà uns assumptes cabdals per al meu futur, que tindrà el detall de no descomptar-me ni un sol ral del meu sou –ara, estimat director, imagini’s que mentre escric aquesta part del text vaig sospirant amb un rostre molt compungit–. Que a vostè no cal que li recordi que no soc una treballadora autònoma i, en conseqüència, algun benefici haig de tenir. El que sí li puc anunciar sense por a equivocar-me és que només seran cinc dies, ni un més, i que en l’instant que en faci cinc no el faré patir gaire per comunicar-li la meva decisió final. Ja podem quedar cap a a les onze del matí, si a vostè li quadra l’agenda.