De set en set
La decisió
No cal que els expliqui que, fent-nos suposar que ho ha rumiat, Pedro Sánchez ha decidit continuar com a president del govern espanyol cinc dies després d’adreçar una carta a la ciutadania exposant un dubte amb una càrrega dramàtica: “Paga la pena tot això?”, és a dir mantenir-se en el càrrec i, en conseqüència, seguir patint la seva família un atac constant. Intentaré, en tot cas, comentar detalls de la posada en escena del discurs amb què va anunciar-ho. Les primeres imatges, retallades en la difusió del vídeo per la majoria de mitjans, mostren la façana del Palau de La Moncloa amb la porta tancada, davant de la qual dues banderes (l’espanyola i l’europea) i un faristol on hi ha col·locats els micròfons. Als vidres de la porta d’entrada, s’hi reflecteixen dos homes abans que se n’hi entrevegi un altre, que surt a l’exterior: Pedro Sánchez, evidentment. És així que s’escenifica que, després de recloure’s cinc dies a l’interior del palau junt amb l’esposa, Begoña Gómez, surt per comparèixer sol (davant el perill) i resoldre la intriga creada. Sol, sense ningú que l’acompanyi, anuncia la decisió. Davant seu, tampoc no hi ha ningú que pugui preguntar-li res. Sánchez es perfila com un “heroi” vulnerable (sap que ha desconcertat perquè ha fet presents els seus sentiments) capaç d’enfortir-se per un sentit de la responsabilitat política i, per tant, pública: regenerar la democràcia a l’Estat espanyol. No diu res sobre com ho farà. Durant el discurs, enregistrat amb diferents plans fixos a diferent escala, la porta exterior i les interiors, una darrere l’altra en fila, es mantenen obertes: no hi ha res a amagar, però a dins no s’hi entra. Una obertura cap a què? Bon Primer de Maig, dia internacional de la gent treballadora.