Aquests llums…

M’he aturat davant una botiga que ven… com ho diria? No es tracta pròpiament d’antiguitats. Són objectes d’altres èpoques: gerros, llums, rellotges, capsetes de començament de segle, que fins fa poc no mereixien cap respecte. Diria que en aquesta botiga venen “antiquats”, i no antiguitats, si no fos que tampoc no sé com podem anomenar antiquat allò que precisament comença a convertir-se en moda.

Mentre mirava l’aparador, dues senyores s’hi van aturar també un instant, i una d’elles feia aquest comentari: “Ja ho veus, aquests llums, i pensar que llavors els tenia la gent més pobra…”

(Jo escric “llavors” per respecte a la correcció idiomàtica. Llavors i aleshores són les dues formes vàlides per a expressar aquest concepte, però en aquest punt impera una autèntica disbauxa: allavars, llavores, llavonses, allavonses, allavores, llavons, allavon…. Em sembla que no trobaríem un cas semblant en tot l’idioma).

El que volia dir la senyora –a més que a casa seva tenien una altra mena de llums, més nobles i distingits– era que s’havien capgirat els valors i que no entenia que aquells llums de vidres de colors, amb penjolls, o aquelles tulipes tan modestes, que possiblement havien il·luminat el quiosc de la porteria de la casa dels seus pares, ara fossin venuts com una “peça” d’un cert valor.

Encara que sempre hagi existit més o menys, el nostre temps ha consolidat el valor “representatiu” dels objectes “pobres”. El valor intrínsec d’un cristall antic de Bohèmia, d’un moble important de caoba, d’un joc de plata luxosament treballat és acceptat, segurament, per la senyora que es mirava l’aparador, i pràcticament per tothom. El valor no intrínsec sinó afegit d’un fonògraf antic, d’una figureta considerada “cursi”, d’un tren de joguina de llauna és d’una altra mena. Quan es compra un objecte d’aquesta classe es compra un record, o una emoció, o un testimoni que d’alguna manera és social. Que representa un moment de la nostra història.

Hem arribat a una situació –en aquest procés de recuperació de signes “pobres” d’una època que ens sembla “rica”– que ja no hi ha res que sigui “antiquat”. L’únic veritablement antiquat és el penúltim model de televisor o de màquina rentaplats. Només és antiquat allò que encara es resisteix a quedar fora de circulació o d’ús. La vella nevera que encara treballa fatigosament serà antiquada mentre no us decidiu a desconnectar-la. El dia que ho feu, podeu fer dues coses: donar-la al drapaire o traslladar-la a la sala d’estar, amb el màxim respecte, com si fos una escultura, que és exactament això: una escultura industrial “primitiva”.

La història de la Catalunya d’aquest segle és la història de la destrucció familiar de tots aquests signes –rellotges, llums, cadires, etc.– substituïts per l’última novetat, també ràpidament desplaçada. Ara hi ha molta gent decidida a comprar amb il·lusió allò que van llençar amb menyspreu. Els aparadors d’aquestes botigues ens incomoden una mica, com si fossin la consciència de la nostra inconsciència.