López de Lerma Illa

Tots tenim un passat i a vegades pesa prou. A mi em va costar veure Joaquim Nadal fent campanya a Girona per Esquerra. Havien sigut molts anys de viure i veure de prop la simbiosi d’en Quim amb el PSC. Primer, amb la intensitat que projectava sobre la ciutat de Girona. Després, al govern de Catalunya. Una feinada, lligar-lo al groc i dissociar-lo del vermell! Ara se’m torna a girar feina perquè resulta que Josep López de Lerma decanta al PSC. Bufa, bufa!, que diria l’àvia Neus. Ha signat un manifest de suport a Illa i veurem si al darrere hi va canongia o poltrona. Per la perspectiva que jo he viscut, López de Lerma al PSC hi canta més que Nadal a ERC. Però alabats sien Déu, Lerma i el PSC! Per algunes coses que li havia llegit i sentit els darrers anys situava Lerma més al PP i en trànsit a Vox. Però sobretot amb un desagraïment visceral a Carles Puigdemont. D’aquells desagraïments que omplen l’infern. Als vuitanta del segle passat, la primera vegada que vaig dirigir el diari (aleshores El Punt) Nadal i Lerma eren pesos pesants del PSC i CDC. Nadal em pressionava sovint fent conya i sarcasme amb el paper que un dels redactors en cap (Carles Puigdemont) jugava en el seu temps lliure com a soldat pencaire i fidel de Lerma des de la JNC. “És cosa d’en Puigdelerma, això?”, preguntava, burleta, quan una informació o un títol l’incomodaven. En aquell moment, si tinc una visió de la situació d’avui, em punxen... i no em treuen sang.