Si fos veritat...

El president del govern espanyol ha vist la llum. Si fem cas del que ens ha dit aquesta setmana i no paren de repetir els seus replicants a Espanya i també a Catalunya, s’ha adonat que la justícia espanyola no és justícia perquè està controlada per poders opacs inherents a l’Estat profund, que la utilitzen per desvirtuar la democràcia, en aquest cas atacant-lo a ell i tot el que ell representa. I reconeix que fa molts anys, més de deu, que s’utilitzen recursos públics (fons reservats, policia, clavegueres, aval judicial...) per practicar el joc brut polític, buscar draps bruts o fabricar-los per manipular la democràcia. I totes aquestes esquerdes l’han convençut que aquella “democràcia plena” que juraven i proclamaven per terra, mar i aire, en la pràctica no és tan plena; ans al contrari, té una “regeneració pendent” i cal mobilitzar la ciutadania per defensar-la. És una bona notícia que Pedro Sánchez no hagi plegat per la denúncia d’una associació d’ultradreta que actua com a tentacle d’aquests poders antidemocràtics. I és encara més bona notícia que el cap de l’executiu i representant de la majoria parlamentària al Congrés reconegui públicament que la realitat que ens ha estat explicant fins ara i de la qual han format part activa tant ell com el seu partit (PSOE), com la seva filial catalana (PSC), no era certa. I és aquí on pren tot el sentit l’eslògan que Salvador Illa no deixa de repetir des que va abandonar el Ministeri de Sanitat per opositar a la presidència de la Generalitat... “Hem perdut deu anys... i no podem perdre ni un segon més.” Més raó que un sant. El senyor Illa i el seu partit han perdut deu anys defensant que la democràcia espanyola, el seu estat de dret i la seva justícia eren impecables, i negant el biaix, la manipulació i les persecucions injustes que afectaven a altres. És bo que també ells hagin vist la llum. Si és així, benvinguts a l’Espanya real, ni que sigui a rebuf de les reflexions del seu líder, Pedro Sánchez. Si de debò volen regenerar el que va quedar pendent el 1978, ens trobarem a les barricades. Però si denuncien el lawfare parlant de Podem, de Mónica Oltra o de Begoña Gómez i són incapaços d’esmentar Tamara Carrasco, els Jordis, els jutges catalans assenyalats, els mestres assetjats, els alcaldes perseguits, els acadèmics acusats, el Parlament censurat, les eleccions manipulades, la criminalització de l’independentisme i d’un referèndum amb urnes i paperetes, entenguin que no ens puguem creure ni una sola paraula del que diuen.